Les visites inesperades no m’han agradat mai. Sé que a molts pobles és costum apropar-se a cal veí per a xarrar i fer-se un café, però soc prou reservat i el contacte social no planificat sempre m’ha alterat una mica. Encara més quan la visita no ve del carrer de baix, sinó d’un altre planeta.
Farà cosa de tres setmanes, una vesprada, estava preparant-me un suc per a berenar. Ja havia espremut la primera meitat d’una taronja i em disposava a fer el mateix amb la segona quan van tocar a la porta de casa. En obrir, em vaig trobar amb un ésser de rostre pàl·lid, amb els ulls grans i negres. Vestia una camisa roja estampada amb palmeres, banyador i xancles. En un primer moment vaig pensar que es tractava d’un turista madrileny que s’havia perdut buscant Orpesa. No n’he vist mai cap, de madrileny, així que no sé exactament quina forma tenen. Ho vaig descartar, però, quan l’ésser es va adreçar a mi en valencià. És conegut, per tot el País Valencià, que els turistes madrilenys, a causa d’una distròfia cerebral, són incapaços d’aprendre una altra llengua, i per això tots els fem el favor de parlar-los en castellà quan estiuegen a la nostra costa.
...