Hi ha molta gent que encara pensa que la Quarantamaula és un ésser imaginari, una simple eina d’extorsió utilitzada, com el Pare Noel, perquè els xiquets creguen. Algunes fonts la descriuen com una criatura amb cos cobert de plomes, mig humana, mig gallina; altres li atribueixen diverses formes, com la d’un gat o la d’un caragol. A la universitat de Castelló, però, coneixem la Quarantamaula real, aquella que va inspirar les llegendes.
El meu temps com a treballador de l’UJI va ser el període de major estabilitat laboral de la meua vida. Per fi havia trobat una faena de la qual no volia fugir després de dues setmanes, i cap dels fets misteriosos que van ocórrer mentre treballava allí em va fer deixar-la. I no en van ser pocs.
Tots els dies laborals, els meus companys i jo anàvem a esmorzar al Café dels Sentits, situat al centre del campus. Com que treballàvem a l’edifici de la biblioteca, passàvem per davant de l’escultura instal·lada a les parets exteriors, unes baldes plenes de llibres metàl·lics. Un dia, vam veure que en una de les baldes de l’obra hi havia un gatet de la sort japonés, d’eixos que menegen el braç. Vam pensar que algun bandarra l’havia col·locat allí per fer la broma i no li vam donar més importància.
Com que la zona està un poc amagada, van passar mesos fins que el personal de la biblioteca es va adonar de l’aparició del Maneki-neko, d’uns deu centímetres d’alçada. En aquell moment, el van retirar i el van llançar al contenidor de reciclatge. L’endemà, van aparéixer dos gats més a l’escultura. En retirar-los, n’aparegueren quatre, i així van continuar fins que a les baldes hi havia més gats que llibres.
La universitat va decidir combatre aquest acte de vandalisme desplegant un dispositiu de seguretat per tal de vigilar l’edifici de la biblioteca i evitar la propagació dels gats. Nou vigilants controlaven a tota hora l’escultura. Durant un parell de dies, la tàctica va funcionar i no va aparéixer cap gat de la sort. Al tercer, però, en van aparéixer cinc, un a cada “pàrquing videovigilat”. En revisar les gravacions de les càmeres instal·lades en les gàbies per a bicicletes, el personal de seguretat va veure com els gats, que en aquesta ocasió feien dos metres d’alçada, havien aparegut per art de màgia.
Van deduir que els bandarres havien manipulat el senyal de la càmera. Així i tot, no comprenien com havien pogut clavar els objectes dins les gàbies, ja que no passaven per les portes i van haver de desmuntar una de les reixes laterals de cada una per poder traure’ls. Abans havien intentat tallar les peces, però estaven fetes amb un material molt resistent i ni la radial, ni la motoserra, podien penetrar-ne la superfície.
Durant les següents setmanes va tindre lloc una espècie de competició entre els treballadors de la universitat i els suposats vàndals. Cada dia, noves figures apareixien pel campus: baix de l’arbre situat a l’interior de l’aulari circular de la Facultat de Ciències Humanes i Socials, dins de la piscina, a la terrassa del despatx de gerència de la Fundació Universitat-Empresa… La universitat va haver de licitar un servei de “desinstal·lació d’objectes apareguts al campus” perquè no donava l’abast per a retirar tots els gats que arribaven cada nit al recinte.
Tots els departaments i òrgans de govern es van veure finalment desbordats el dia en què van descobrir el que ara coneixem com la Quarantamaula. El 14 de febrer trobaren una figura d’uns cinquanta metres de diàmetre al centre de l’àgora, que ocupava pràcticament tota la superfície del mosaic i superava en alçada tant l’edifici de Rectorat com el de la biblioteca. Ningú podia explicar com havia arribat aquell Maneki-neko gegant al campus. Alguns diuen que s’hagueren necessitat prop de quaranta helicòpters militars per menejar la peça, però és només una estimació.
Cada vegada que el braç oscil·lava, produïa un corrent d’aire que feia volar tots els para-sols del Café dels Sentits, així que vam haver de canviar l’establiment on esmorzàvem. Davant la impossibilitat de retirar el gat, algú, no se sap ben bé qui, va tenir la idea de nugar el braç perquè deixara de menejar-se. L’Oficina Tècnica d’Obres i Projectes, l’OTOP, va instal·lar una sèrie de cables d’acer que connectaven la mà del gat amb el monolit que commemora la inauguració de la universitat per part dels reis Joan Carles i Sofia.
Durant uns segons, l’invent va funcionar, però finalment el monument va cedir a la força del braç del gat, que el va arrencar de soca-rel. El monolit va eixir disparat i es va enlairar en direcció cap a Mallorca. La força del vent va fer que es partira en dos peces. La primera va afonar tres embarcacions del port, una d’elles “el Fortuna” utilitzat pel rei emèrit. La segona va aterrar sobre el Palau de Marivent, destruint la residència d’estiu de la família reial a Palma de Mallorca.
El rei Felip va demanar el cap de la persona responsable, a qui va acusar de conspiració, traïció a la corona i intent d’assassinat, però ningú va assumir la responsabilitat de l’accident. El Borbó se’n va fartar i, com que considerava la universitat un “cau de rojos”, va decidir bombardejar el campus. L’alcaldessa de Castelló de la Plana, en ser preguntada per l’assumpte, no va mostrar el seu rebuig davant la decisió del monarca i va dir que demanaria explicacions a la rectora de l’UJI.
El dia del bombardeig, la comunitat universitària es va reunir per fer front al rei. Tots els treballadors, professors i estudiants, excepte alguns de la Facultat de Ciències Jurídiques i Econòmiques, vam organitzar una protesta al campus. Vam intentar apel·lar a la poca humanitat que podia tenir el Borbó, pensant que no seria capaç de bombardejar la universitat si estava plena de gent, però Felip, bé per orgull o bé per tradició familiar, va donar l’ordre de totes maneres.
Dos avions militars s’enlairaren des de la base aèria de Saragossa i volaren en direcció cap a Castelló. Els fets que van ocórrer a continuació es coneixerien més endavant com la tragèdia de la Pasqua Negra. Quan els avions sobrevolaren Borriol, les persones reunides al campus vam pensar que aquell seria l’últim dia de les nostres vides. Sense temps per a fugir del recinte, no podíem fer més que observar com la mort s’apropava en forma d’avió militar. Per sort, comptàvem amb un aliat inesperat: la Quarantamaula.
El gat de la sort gegant, encara enmig de l’àgora, va emetre una sèrie de freqüències que van destorbar el sistema de navegació dels bombarders, desviant-los en direcció cap a Vilanova d’Alcolea. Les bombes van caure en la zona de l’aeroport de Castelló, el de l’"abuelo", i van destruir la terminal i l’escultura de Ripollés. Aquell Dilluns de Pasqua, tres milions de conills moriren socarrats per l’atac del Borbó.
Fonts no oficials afirmen que eixa nit va aparéixer un centenar de gats de la sort al Palau de la Zarzuela, que ara vigilen dia i nit el rei per assegurar-se que no torna a ordenar cap altre bombardeig. El Consell de Govern de la Universitat Jaume I va decidir nomenar la Quarantamaula rectora honorífica i, des d’aleshores, protegeix el campus. Cap monarca ha tornat a apropar-se mai a la capital de la Plana Alta, que ara compta amb la universitat millor finançada d’Europa.