Mai coneixes amb certesa l’efecte que tindran en altres persones les paraules que dius, o les que escrius. El juliol de 2020, inspirat pels relats que un company de la faena estava compartint per una coneguda xarxa social, vaig tornar a publicar una entrada al meu blog, que feia molt de temps que havia abandonat. El conte que vaig escriure tenia una part autobiogràfica i una altra fantàstica, o això pensava jo en aquell moment.
Aquell text em va fer recordar com és de divertit escriure contes. Quan el producte final és només text, tens molta més llibertat que no pas quan fas guions per a curtmetratges o per a còmics. Si escric que en una vinyeta han d’aparéixer set mil soldats, després he de dibuixar els set mil soldats. Això suposa una limitació enorme quan dibuixes a la velocitat d’un caragol ebri.
Al final de setembre, ja havia publicat quatre contes més. A banda dels tres o quatre lectors habituals del blog, també els van llegir alguns companys de la universitat. Va ser per aquelles dates que un d’ells, qui m’havia inspirat amb la seua obra, va fer un comentari que marcaria la resta de la meua existència. No recorde la frase al peu de la lletra, però va ser alguna cosa pareguda a “d’ací no res en tindràs prou —de contes— per a publicar un llibre” o “ja quasi en tens per a un llibre”. És curiós com funciona la memòria, recorde la idea però no les paraules exactes.
La cosa és que el comentari va despertar una antiga meta que m’havia proposat feia molts anys, la d’escriure un llibre. L’afició per l’escriptura em ve de llarg, però va ser en l’etapa de batxillerat quan vaig començar a plantejar-me la idea del llibre. Fins a aquell moment, jo només havia llegit llibres del gènere de fantasia, o les típiques obres que manaven com a deures a l’institut, però una professora de català, en compte de seleccionar un llibre, va elaborar una llista molt diversa perquè cada alumne triara allò que més li cridara l’atenció. Vaig enviar la llista a Aitana, ja érem parella, i ella em va deixar l’únic llibre de la llista que tenia: El perquè de tot plegat, de Quim Monzó.
Allò va ser tot un descobriment per a mi, vaig quedar fascinat per aquells contes. Com que havíem de llegir tres llibres al llarg del curs, un per cada trimestre, vaig preguntar a la professora si hi havia més llibres a la llista pareguts al de Monzó. Ella va assenyalar-ne dos: Invasió subtil i altres contes, de Pere Calders i Si menges una llimona sense fer ganyotes, de Sergi Pàmies. Aquelles tres obres es van convertir en la meua santíssima trinitat de la literatura i van fer que la idea d’escriure un llibre de contes s’afegira a la interminable llista de coses que voldria fer abans de morir.
Anys després, motivat pel comentari del company de la faena, vaig reprendre el propòsit. Si escrivia un conte a la setmana —vaig pensar, podria tenir prou material per a editar el llibre en uns quants mesos. Havia de posar-me les piles, però, amb la lectura, perquè llegir és l’única manera que conec per a forçar-me a escriure. De la biblioteca de la universitat, vaig traure una còpia d’una de les obres del meu company, que estava plena d’anotacions a llapis fetes per algú. Les anotacions pareixien assenyalar totes les referències a H. P. Lovecraft que l’escriptor de Castelló de la Plana havia inclòs en la seua obra i, com que no eren poques, vaig decidir llegir la bibliografia de l’autor de Providence abans de continuar amb la del meu company.
Els relats de Lovecraft són prou diferents dels de Monzó, Calders o Pàmies. Quan vaig començar a llegir-los, tot i que els misteris eren captivadors, em perdia amb les llargues descripcions. Tinc certa tendència a distraure’m mentre recórrec les línies amb els ulls i moltes vegades he de tornar a començar una pàgina quan arribe al final perquè no m’he assabentat de res. Lovecraft no m’agradava tant com els meus tres referents, però tenia un efecte curiós en mi: mentre llegia no em paraven de venir al cap idees per a nous contes. Amb molta freqüència, havia de deixar el lector de llibres electrònics a un costat per apuntar-les.
Acostume a llegir a la nit, al llit, tot just abans d’intentar adormir-me. És en eixe estat de semiconsciència, quan no saps si estàs despert o no, quan apareixen les idees. Idees que a la nit pareixen més brillants del que realment són. La qüestió és que no pots saber si són bones o no si no les apuntes a la nit, perquè l’endemà, com passa amb els somnis, cauen de seguida en l’oblit. La clau és eixir momentàniament d’eixe estat de somnolència per escriure les quatre paraules clau que et faran recordar la idea. El problema és, però, que en el procés acabes despertant-te del tot. Llegir a Lovecraft va fer que augmentara el nombre d’ocurrències i, per tant, va agreujar el problema d’insomni que sempre havia patit.
Aquella allau de creativitat em va venir bé per a produir material per al llibre, però va començar a afectar la meua salut. Cada vegada em costava més adormir-me i, quan ho aconseguia, acabava somiant amb alguna de les històries que volia escriure. Finalment, després de setmanes sense poder aclucar els ulls, vaig comprendre la realitat de la situació. Una idea es va apoderar del meu pensament: els contes no eren en part realitat, en part ficció… eren completament autobiogràfics. Lovecraft no havia despertat la meua imaginació, havia despertat la meua memòria.
Estava molt clar, claríssim! Per això em resultava tot tan familiar, com si ho haguera viscut. Les històries havien de ser, necessàriament, records d’altres vides que m’arribaven fragmentats i desordenats quan desconnectava la part del cervell que processa la realitat en què vivim, just abans d’adormir-me.
Vaig contactar amb diverses persones expertes en les ciències esotèriques. La majoria eren estafadors que deien les quatre frases genèriques i sense substància que no porten enlloc, però Dolors, una especialista en realitats paral·leles, sí que pareixia de confiança, així que vaig tenir algunes sessions al seu despatx situat al carrer Vilafamés, a Castelló de la Plana. L’experta em va confirmar les meues sospites: havia trobat la manera de connectar amb les ments d’altres versions de mi i per això estava rebent els records que havia estat transformant en contes. Em recomanà anar a Andorra, la Jove, i que preguntara pel Doctor Ander. Ell em podria ajudar a establir la connexió de manera estable i saludable. No em podia permetre passar més nits en blanc.
Seguint les indicacions de Dolors, vaig arribar a la ciutat secreta d’Andorra la Jove. Va ser molt específica, no volia que acabara en Andorra la Vella i molestara Bartomeu, l’home que controla l’accés a la ciutat. Es coneix que està fart de viatgers perduts que s’equivoquen d’Andorra. Allà, em va rebre el Doctor Ander, qui ja havia parlat amb l’experta de Castelló i coneixia el meu cas. A la seua consulta, em va oferir una tassa de te roig, la qual vaig acceptar, i em va demanar que li explicara la meua experiència. Després, em va prometre que aconseguiríem controlar la meua habilitat inusual, que no em preocupara.
Aquella és l’última vegada que vaig veure al Doctor Ander. No recorde haver eixit de la seua consulta i no sé com vaig arribar fins a l’habitació des de la qual escric. Bé, dis-li habitació, dis-li cel·la. Són quatre parets blanques sense cap finestra, amb un llit, un vàter, una pica, un escriptori i una cadira. No sé quants dies fa que estic tancat. De tant en tant, algú em porta alguna cosa per menjar. L’altre dia, en obrir-se la porteta per la qual em passen la safata amb el dinar, vaig veure que algun irresponsable havia fet una fideuà amb llonganisses, albergínies i pinya… intolerable.
No sé exactament qui m’ha tancat ací. També desconec on m’han tancat, però estic convençut que els meus contes, o records, són la causa. És possible que tinguen por que arribe a contactar amb els Paus dels altres universos. Imagina tot el que podríem arribar a fer si col·laboràrem entre nosaltres… Podríem, fins i tot, acabar el còmic! De moment, però, no hi ha hagut sort.
Ací dins, no tinc cap contacte amb altres persones, llevat dels fragments de les converses del personal que puc sentir en el moment en què em porten el menjar. Alguna vegada m’ha paregut sentir el nom del “Doctor Beauvoir”, però no ho tinc del tot clar. A canvi del menjar, he d’entregar primer nous contes, que mecanografie amb una màquina d’escriure, d’eixes antigues. Una vegada, en un acte de rebel·lió, vaig estar uns quants dies sense escriure i, per tant, sense menjar, però la fam va guanyar la batalla i, de moment, no tinc més opció que continuar narrant els meus records si vull nodrir-me.
No sé per què volen els meus contes, potser continuen publicant-los al meu blog per fer veure que encara estic viu i en llibertat… potser han editat un llibre. Imagine que el text que ara escric no el publicaran. Implicaria reconéixer els delictes que estan cometent per mantenir-me segrestat. En cas que ho facen, vull aprofitar per a acusar una de les persones responsables de la meua situació actual. Estic convençut que ell ho sabia, que jo acabaria tancat, quan em va fer recordar l’antiga idea de publicar un llibre. Sí, estic parlant del meu company de la universitat, l’escriptor. Jo l’acuse de ser còmplice en la conspiració. Si estàs llegint açò… jo t’acuse, Carles Bellver!