Les visites inesperades no m’han agradat mai. Sé que a molts pobles és costum apropar-se a cal veí per a xarrar i fer-se un café, però soc prou reservat i el contacte social no planificat sempre m’ha alterat una mica. Encara més quan la visita no ve del carrer de baix, sinó d’un altre planeta.

Farà cosa de tres setmanes, una vesprada, estava preparant-me un suc per a berenar. Ja havia espremut la primera meitat d’una taronja i em disposava a fer el mateix amb la segona quan van tocar a la porta de casa. En obrir, em vaig trobar amb un ésser de rostre pàl·lid, amb els ulls grans i negres. Vestia una camisa roja estampada amb palmeres, banyador i xancles. En un primer moment vaig pensar que es tractava d’un turista madrileny que s’havia perdut buscant Orpesa. No n’he vist mai cap, de madrileny, així que no sé exactament quina forma tenen. Ho vaig descartar, però, quan l’ésser es va adreçar a mi en valencià. És conegut, per tot el País Valencià, que els turistes madrilenys, a causa d’una distròfia cerebral, són incapaços d’aprendre una altra llengua, i per això tots els fem el favor de parlar-los en castellà quan estiuegen a la nostra costa.

—Bon dia, em dic Perenaigtuggi-67, del planeta Gyondurtrent. Em pots dir Pere. —va dir l’ésser.

Aquell era el meu primer contacte amb un extraterrestre i he de confessar que, d’entrada, em va decebre un poc. Sempre havia pensat que els alienígenes reals tindrien un cos inimaginable per als humans, amb formes i teixits orgànics que no trobem a la Terra. Unes vegades, els havia imaginat amb cossos imperceptibles per als sentits humans; d’altres, amb formes més quotidianes, com una cafetera o un semàfor. Pere, en canvi, tenia una forma reconeixible, tòpica. Era un calc de les suposades fotografies de Roswell i la representació clàssica dels alienígenes al cine i la televisió, massa antropomòrfica per al meu gust.

Volia ser amable i hospitalari, ja que en aquell moment sentia que estava representant a tota la humanitat i no volia provocar cap conflicte interplanetari, així que el vaig convidar a entrar i li vaig oferir suc de taronja.

—Precisament, a això venia. —va dir Pere— Necessite emportar-me al meu planeta la mitja taronja que anaves a esprémer.

Li haguera preguntat com és que sabia que estava fent suc, però no volia ser rude. Li vaig dir que com havia de donar-li només mitja taronja, que això seria miseriós! Vaig amanir-li un basquet sencer, en tenia la gana, jo, de taronges. Li les compre a Vicent, un llaurador d’Almassora que porta tota la vida treballant camps de tarongers i ara, encara que està jubilat, munta tots els divendres una paraeta al mercat per vendre les quatre clemenules i navelines que ha descartat el comerç internacional. Taronges “massa menudes” o “lletges” que la gent ignorant no sol comprar, però que són les que millor gust fan.

—T’agraïsc el pensament, però no necessite un basquet, només vull eixa mitja taronja —va dir l’alienígena.

Vaig ficar la mitja taronja en un pot de vidre, dels bons, i li la vaig donar. De forma educada, li vaig preguntar si em podia explicar per a què la necessitava. Ell em va explicar que als individus de la seua espècie se’ls assigna mitja taronja en néixer, una meitat en concret, i que la seua meta en la vida és trobar-la. És un objectiu força difícil d’assolir, però qui ho aconsegueix té accés a tot el coneixement de l’univers.

—Ens convertim en el que els humans coneixeu com a déus. —em va explicar.

Pere ja feia un temps que havia deixat de buscar la seua mitja taronja, però aquella setmana estava de vacances a Alcossebre i, de sobte, un instint es va apoderar d’ell i el va fer venir a Albocàsser en cerca de la fruita que jo havia comprat a Vicent.

En preguntar-li si era habitual que els extraterrestres estiuejaren al Baix Maestrat, em va contestar que no, que n’eren pocs els que hi anaven. Es coneix que fa uns anys un alienígena es va perdre i va parar a Peníscola per demanar direccions. El poble li va paréixer preciós i així ho va comentar als locals. El comentari va arribar al president de la Diputació de Castelló d’aquella època, qui va decidir fer una campanya publicitària per promocionar el turisme interplanetari. Va endeutar la institució per als següents deu anys per fer un espot que s’emetria a les televisions de set planetes de la nostra galàxia. El van fer en anglés perquè, tot i no estar en la llista de les cent llengües més parlades de la Via Làctia, consideraven que era la llengua universal. L’any següent, tres turistes extraterrestres visitaren algun dels pobles costaners, així que la Diputació va anunciar un increment d’un tres-cents per cent dels visitants extraterrestres. Un èxit.

Pere, que de seguida em va agafar confiança, em va preguntar per la decoració de ma casa. Li estranyava que tinguera tants quadres en blanc penjats a les parets. Li vaig dir que era un projecte a llarg termini, el dels quadres, que amb paciència tot arribaria. Vam xarrar una estoneta i, abans de marxar, em va donar el seu número de telèfon perquè el cridara quan volguera. Diu que a l’espai no hi ha roaming, que no em preocupe pel cost de la telefonada.

L’altre dia li vaig telefonar. No trobava les claus del cotxe i vaig pensar que, ara que tenia accés a tot el coneixement de l’univers, potser em podria ajudar a trobar-les.

—Estan dins de ta casa. —va dir.

—No fotem, Pere, que això ja ho sé jo! Un poquet de concreció, home… —vaig replicar.

Em va dir que les claus estaven a la butxaca de la dessuadora que tenia penjada a l’habitació. De pas, em va recriminar que no el cridara per preguntar-li coses més importants, com per exemple l’origen de l’univers o el sentit de la vida. Li vaig contestar que aquelles qüestions eren molt interessants, però que jo havia d’anar a treballar i el que necessitava en aquell moment era trobar les claus del cotxe.

És un bon element, Pere. Molt amable. Però ja han passat tres setmanes des de la seua visita i encara no m’ha tornat el pot de vidre. I era dels bons.