Quan recorde el període en què vam viure a la Serratella, tinc la sensació que hi vam residir una dècada, però en realitat només van ser tretze o catorze mesos. Als pobles menuts, el temps passa més a poc a poc, els canvis acostumen a ser lents i subtils, i qualsevol novetat és notícia, així que l’arribada del nou capellà va ser tot un esdeveniment.
L’antic capellà era prou major. Pujava a la Serratella els diumenges, després d’haver fet la missa d’un altre poble, no recorde quin. Com que arribava just de temps i Déu no espera ningú, sempre conduïa com si haguera de guanyar el gran premi de Fórmula 1. La carretera del poble és estreta i té moltes revoltes, així que tots patíem per si s’emportava algun grup de ciclistes per davant.
El mossén no era massa popular entre els parroquians, ja que s’havia encabotat a fer la missa en valencià i repartia també els pamflets en una llengua que l’audiència no era capaç de llegir. Tot i ser un poble valencianoparlant, l’educació franquista es va encarregar que els habitants només pogueren llegir la llengua de l’imperi. La intenció era bona, però calia alfabetitzar abans d’evangelitzar. La jubilació del capellà es va rebre, per tant, amb optimisme entre els fidels. Tomás, el substitut, era castellanoparlant i relativament jove.
Jo mai he sigut d’anar a missa, així que tant em feia que hi haguera un capellà que un altre. “Gràcies a Déu ara m’he fet ateu”, que deia la cançó de la Gossa Sorda. Uns mesos més tard, la gent del poble pareixia contenta amb el canvi, però jo vaig començar a sospitar de Tomás. A diferència de l’anterior capellà, el nou es quedava a dormir algunes nits al poble, on la diòcesi té una casa habitable. L’Ajuntament els la va cedir a canvi de l’antiga abadia, que estava en ruïnes, amb l’objectiu de construir un hotel. Que hi pernoctara no era molt sospitós, però sí que ho eren, en canvi, les seues anades i tornades de matinada.
Com que patisc insomni, tinc una tendència a deambular per la casa de nit. Des d’algunes de les finestres de cals meus iaios, on residíem en aquell moment, es veu la carretera que connecta la Serratella amb Albocàsser i també és visible l’ermita de Sant Joan Nepomucé, al punt més alt del terme. En una d’aquelles nits sense dormir, vaig veure com el cotxe del capellà s’enfilava muntanya amunt i arribava fins a l’ermita. Allà es va detenir i va apagar les llums. Al cap de cinc o deu minuts, va pujar un altre cotxe, provinent, en aquest cas, d’Albocàsser. Els dos vehicles van romandre allà dalt fins a l’alba.
Si no s’haguera repetit, no li hauria donat més importància, però setmana darrere setmana, comprovava com els dos cotxes es trobaven al mirador. A la setena setmana vaig decidir apropar-me per escodrinyar. Em va poder la curiositat. Vaig pujar caminant per una de les sendes, ja que no volia delatar la meua presència conduint fins a l’ermita. Com que hi havia lluna plena i el cel era ras, la visibilitat no era un problema. A més és una de les sendes que millor em conec perquè puc accedir a ella directament des de cals meus iaios, sense passar pel centre del poble.
En arribar dalt, vaig veure que les llums de la casa rural, adjacent a la capella de l’ermita, estaven enceses. Em vaig enfilar a una de les finestres i vaig veure tres homes jugant al tuti. En vaig reconéixer dos: Tomás, el capellà, i Adolfo, l’alcalde del poble. El tercer no em sonava, però més endavant em vaig assabentar que era Enrique, un sergent de la Guàrdia Civil que vivia en la caserna d’Albocàsser.
—Tenemos que insistir más, si no les convencemos pronto, el plan se irá a la mierda. —vaig sentir dir al capellà. L’alcalde i el sergent assentiren amb el cap.
Què maquinaven aquells individus? Quin era el pla que estaven ordint? A qui havien de convéncer i per a què? No vaig acabar de sentir la conversa, perquè el sol començava a treure el cap per la Mediterrània i vaig haver de fugir abans que em descobriren. Havia perdut massa temps pujant per la senda i vaig fer tard per assabentar-me d’uns plans que involucraven l’Església, l’Ajuntament i la Guàrdia Civil.
Com que cada setmana els conspiradors s’ajuntaven el mateix dia i a la mateixa hora, vaig decidir esperar fins a la següent reunió per a iniciar la meua investigació particular. Vaig decidir que, en compte de pujar a l’ermita per a intentar escoltar-los, provaria d’entrar a la casa del capellà per veure si trobava cap document que em donara alguna pista de les seues intencions. Em vaig vestir amb roba de faena, un peto amb bandes fluorescents i un casc d’obra que gastava a l’hora d’esporgar. Així, si algú em veia pel carrer, potser em confondria amb algun obrer que havia matinat prou. Vaig eixir de casa pel bancal que tenim a la part de darrere i vaig recórrer un dels camins que el connecta amb la carretera, de manera que les càmeres del poble em captaren entrant per la carretera que puja de la Torre d’en Doménec. Això despistaria l’alcalde en cas que revisara les gravacions.
Vaig recórrer el carrer Carasol de cap a cap i vaig arribar al carrer del Forn, on es troba la casa del capellà. Havia vist al ciberespai uns quants tutorials sobre com forçar diferents panys, així que no em va costar obrir la porta. Una vegada dins, vaig donar una ullada ràpida i vaig trobar una sala menuda que havia de ser l’oficina del mossén. Hi havia un ordinador, encés, i una estanteria plena de llibres. Pensava que els capellans només en necessitaven un, de llibre, així que vaig començar a llevar-los de les baldes en cerca d’algun secret amagat i, efectivament, vaig trobar-ne un. Darrere dels llibres hi havia una caixa forta amb un teclat numèric. Vaig provar sort amb les combinacions típiques: 1111 i 1234, però la que em va donar accés va ser 0666.
A l’interior de la caixa, no hi vaig trobar cap document relacionat amb la conspiració. Només hi havia un revòlver, una caixa de puros havans, deu mil euros i tres passaports diferents amb la foto de Tomás però amb altres noms: Diego, Fernando i Andrés. El kit estàndard del capellà catòlic. Em vaig creure molt intel·ligent per endevinar la contrasenya de la caixa forta, però m’avergonyeix profundament que els meus prejuís envers la competència digital del capellà em feren buscar primer els documents en paper, en compte de fer-ho en l’ordinador.
Mentre tornava els llibres al seu lloc, vaig veure que la torre de l’ordinador estava il·luminada amb llums LED i que dins hi havia tres targetes gràfiques d’última generació. En menejar el ratolí, vaig comprovar que Tomás no havia tancat la sessió. El sacerdot havia deixat l’ordinador minant cristomonedes, la moneda oficial de l’Església catòlica que més endavant s’utilitzaria per a comerciar amb les absolucions. El Papa va llançar una edició limitada d’absolucions no fungibles que només es podien comprar amb cristomonedes. Una vegada mort el comprador, l’absolució tornava automàticament a l’Església, que la subhastava de nou.
Les cristomonedes són la típica estafa que algú fa de manera pública, sense amagar-se, així que vaig començar a navegar pels directoris de l’ordinador a la cerca d’una conspiració encara pitjor. Voldrien invocar al Diable? Empresonar tots els heretges? Erradicar les persones homosexuals? Qualsevol cosa era possible.
Finalment vaig topetar el fitxer que buscava, plan-secreto-final-definitivo-03.odt. Per fi havia trobat l’objectiu dels conspiradors. Tomás havia estat maquinant durant dècades, ordint diferents plans per aconseguir el seu fi: tornar a posar de moda les boines. Ell va ser el responsable que un dels concursants de la primera edició d’Operación Triunfo, el concurs musical de 2001, portara boina. També va participar en la producció de Peaky Blinders, la sèrie de la BBC protagonitzada per Cillian Murphy.
Per una raó o una altra, eixes accions no van aconseguir que la boina esdevinguera popular, així que ara havia pensat una nova forma de fer-ho. Segons el que descrivia al document, Tomás va tenir una revelació: Déu li va parlar en somnis i li va mostrar el futur, un futur en el qual Hit Parit, el grup de folk radical, canviaria l’escena musical internacional i es convertiria en la banda de referència per a tota una generació. El capellà ho tenia clar, si volia popularitzar l’ús de la boina, hauria de convéncer els membres del grup de música per tal que la inclogueren com a part de la seua indumentària.
Es coneix que el sacerdot va parlar amb algun dels integrants de Hit Parit, qui s’ho va prendre de broma i va ignorar la seua petició. Davant la negativa del grup a participar en la seua croada, Tomàs va contactar amb l’alcalde de la Serratella i el sergent de la Guàrdia Civil perquè l’ajudaren a convéncer els músics. Eixa era tota la informació que contenia el document. Vaig buscar les actes de les reunions entre Tomás, Adolfo i Enrique, però pareix que no tenen el costum de fer-ne. Diria que passen més temps jugant al tuti que no pas conspirant i, com que no vaig veure cap indici que estigueren cometent cap delicte, vaig tancar-ho tot i vaig deixar estar el tema.
Mentiria si diguera que no em va decebre el descobriment dels plans de la conspiració. Esperava més d’un membre de l’Església catòlica, però m’alegre que hagen triat la boina i no una altra peça de roba. Sempre m’han agradat les boines, així que tampoc passaria res si la gent començara a portar-ne una altra vegada.