Contes Antibiogràfics

En la presentació que no vaig poder fer en la fira del llibre de Castelló pensava confessar que no soc bon venedor. Tot seguit, havia reservat més de cinc minuts a parlar de la Bíblia, demostrant que, efectivament, no tinc les habilitats necessàries per a vendre Contes Antibiogràfics. Quan estava escrivint el llibre, mai m’haguera imaginat que en algun moment l’hauria de vendre. L’objectiu era autoeditar-lo i regalar còpies a amics i familiars. La idea que algú pague—amb diners!!— per llegir les quatre bovades que vaig escriure en nits d’insomni em resulta—encara— absurda. Tot i això, em sent amb la responsabilitat d’intentar vendre’l. No per mi, sinó per l’editorial i la resta d’implicats en el premi Josep Pascual Tirado. I crec que ara és bon moment per a recordar-vos que podeu comprar i/o llegir el llibre. Ara que pareix que tot se’n va a la merda en el País Valencià, sí, ara és bon moment per a llegir Contes Antibiogràfics. ...

Ja fa més d’una setmana que tinc el llibre a les mans i pense que és hora de donar senyals de vida al blog. Sempre m’ha costat un poc processar les emocions en temps real i en aquests tres últims mesos, per diverses raons, les he experimentades totes. A voltes, alhora. Evidentment, estic molt pagat d’haver aconseguit transformar les entrades d’aquest blog en un llibre. Rebre un premi sempre és d’agrair, però el que a mi em feia il·lusió era publicar els contes en paper. No sé què té, el format físic, que em fascina tant. Sé que és absurd, perquè el llibre ja fa temps que el vaig acabar i es podia llegir ací, però ara pareix més real. És com si el paper el legitimara. ...

Com a norma general, ma mare m’ha deixat fer sempre el que he volgut. No va posar cap pega quan em vaig fer les rastes, tampoc quan em vaig tenyir el monyo blau, lila, verd o rosa. Així i tot, sí que recorde una excepció a la norma. Davant la idea que prenguera la comunió en xandall, ma mare es va veure obligada a intervindre i em va obligar a rebre la primera hòstia vestit d’almirall. I mira que m’agrada poc la mar! ...

La nit de Nadal, és nit de traïció. Ja fa molts anys que vaig comprendre que quan parlem de la “il·lusió” dels xiquets no ens referim a l’entusiasme, a l’alegria, no… Parlem de la il·lusió com a mentida, engany i manipulació. Any rere any, en arribar les festes d’hivern, em torne agre, cínic. I no és només per l’exaltació col·lectiva del consum desmesurat, que ja seria motiu suficient. Es deu, també, a un grapat d’experiències que marcaren la meua infantesa. ...

Tot i que habitualment escoltem música de gèneres ben diferents, ma germana i jo compartim l’afició de descobrir cançons diferents d’allò que acostumem a escoltar en el dia a dia. És per això que la música és un tema recurrent en les nostres converses. Berta em parla de coses extravagants que ha vist pel ciberespai i jo intente introduir-la en l’escena de la música en valencià, recomanant-li aquells grups que crec que li poden agradar. ...

Mon pare es dedica, professionalment, a vendre cotxes, però ell realment és fuster. I també caçador, mecànic, electricista, llaurador, fontaner, pintor i altres oficis que ara no em venen al cap. El tema és que, a casa, contractar un professional perquè arregle alguna cosa és sempre l’última opció. Quasi una deshonra. Amb eixe esperit d’autosuficiència, mon pare, mon germà i jo vam mamprendre la reconstrucció d’una de les parets del bancal, desfeta per una solsida. No teníem ni idea de com fer-ho, era la nostra primera experiència amb la pedra seca. El primer pas, vam intuir, consistia a llevar tot el material que havia envaït el bancal en el moment del despreniment. Separàvem a una banda les pedres, que utilitzaríem més endavant per refer la paret, i a l’altra la terra, que deixaríem al bancal. ...

La primera vegada que vaig conéixer un Pau Salas d’altre univers pensava que m’estava prenent el pèl. L’individu en qüestió afirmava ser una versió alternativa de mi, d’un món paral·lel en què l’esperit de Rita Barberà es dedicava a fer bolos amb un grup de folk lo-fi radical i un ésser innominable regentava l’alcaldia de València. Aquell Pau havia experimentat el viatge entre dimensions des de ben menut. Amb l’ajuda de la seua versió d’Ainhoa, la nostra cosina, havia creat un portal a un altre planeta en la seua infantesa, cosa que el va marcar de per vida. Va decidir investigar el tema i va aconseguir viatjar, de forma segura, entre universos paral·lels. Aleshores, va començar a contactar amb altres versions d’ell mateix. Va convéncer uns pocs perquè anàrem a una espècie de convenció de Pau Salas. L’aplec dels alter ego, la va anomenar. ...