Mai he tingut por a la mort. A la meua, en concret; la d’altres persones sí que em provoca angoixa. Podríem dir que no soc un apassionat de la vida. De vegades, he desitjat, fins i tot, perdre-la. És una idea perillosa, però, la de desitjar la mort. Una vegada que li obris la porta al teu pensament, ja no se’n va mai. T’acompanya per a tota la vida, no pots desfer-te d’ella. Pots arraconar-la, oblidar-la temporalment, però està sempre a l’aguait, esperant eixe mal dia, eixe moment de tristesa que li dona forces i la fa reviscolar.
No soc un apassionat de la vida, perquè soc un nostàlgic de la no-existència. Guarde un bon record, o no-record, d’aquella etapa en la qual encara no existia. Van ser uns bons milers de milions d’anys. Mai ho he intentat, però, això de llevar-me la vida. D’una banda, no voldria fer mal al grapat de persones que em tenen certa estima. D’altra, no s’ha de subestimar la pròpia incompetència. Sé que d’intentar-ho, és molt probable que la cosa no eixira del tot bé i, segurament, acabaria viu i malferit. És la gràcia de pàgines web com la de lostallhope.com, quan acabes de llegir totes les formes en les quals pots fracassar en l’intent de suïcidar-te, se te’n van les ganes de fer-ho.
Tot açò, ho comente perquè s’entenga millor la meua sorpresa en assabentar-me de la meua immortalitat. Jo, que mai l’he buscada i ni tan sols l’he somiada. Tenia vint-i-set anys el dia que vaig descobrir que era immortal. Estava dinant a un restaurant italià de Castelló de la Plana amb unes amigues. Una d’elles, Sonia, periodista especialitzada en la indústria cinematogràfica, em va comentar que Albert Serra seria l’encarregat de dirigir la nova trilogia de Star Wars. En aquell moment, se’m va parar el cor i vaig travessar la frontera. En un instant, em trobava al món dels morts.
Allà, em vaig dirigir cap al Ministeri de Defuncions. Havia de fer els tràmits per donar-me d’alta com a difunt. Un funcionari, molt amable, em va informar de tot el procés, però, en comprovar les meues dades al sistema, es va adonar que no podia estar mort. Es coneix que quan vaig nàixer, algú es va oblidar d’inserir la data d’expiració al formulari corresponent. Per com van dissenyar la base de dades, si no s’especifica una data d’expiració, s’estableix l’infinit com a data per defecte, així que jo no podia haver mort. El funcionari va consultar l’assumpte amb un superior, qui li va dir que no hi havia forma de canviar la data, no es va contemplar eixa possibilitat a l’hora d’implementar el sistema. La solució, per tant, va consistir a retornar-me al món dels vius.
Vaig tornar-hi mig segon després que Sònia em donés la notícia sobre la nova direcció de la saga de pel·lícules de guerres espacials. Les meues amigues no s’havien adonat de la meua defunció, així que vam continuar xarrant i no vaig comentar res sobre la meua experiència a l’altre món.
Deu anys després, dinant amb les mateixes amigues, però en un altre restaurant, ens vam adonar que alguna cosa havia canviat des d’aquell incident. Va ser Selena, l’altra amiga, qui va comentar que pareixia que jo no estiguera envellint. No m’hi havia fixat, jo, en això, però era veritat, estava exactament igual que feia deu anys, quan en tenia vint-i-set. Arran d’aquell comentari, vaig començar a parar més atenció al meu físic. Em vaig adonar que les feridetes que em feia treballant a l’hort, com els arraps i alguns talls xicotets, es curaven de forma instantània. Una vegada, esporgant, vaig perdre el control de la motoserra i em vaig tallar un peu. Durant uns instants, allò pareixia una pel·lícula de Tarantino, sang per tot arreu. Al moment, la cosa va canviar. Vaig veure com la sang deixava de xorrar i un nou peu creixia des de la ferida. L’accident em va confirmar que era immortal: no només no estava envellint, sinó que el meu cos es regenerava com el de Wolverine o el de Deadpool.
Amb la meua tendència a la procrastinació, constatar la meua immortalitat era una mala notícia. Ja em costava prou feina posar-me a dibuixar el còmic, només faltava que tinguera temps infinit per fer-ho. Si sempre hi ha un demà, no cal afanyar-se. Ja el faré, amb calma, quan em jubile —vaig pensar.
La jubilació va arribar, tard, això sí. Un darrere de l’altre, tots els governs han endarrerit progressivament l’edat de jubilació fins que ha arribat al punt que la majoria de les persones es moren abans d’arribar a jubilar-se: “problema de les pensions” solucionat. Jo, en canvi, no hi vaig morir. No puc. La bona notícia és que per fi em podia centrar, al cent per cent, en acabar el còmic. A més a més, havia trobat ajuda per fer-ho, però eixa és una història que contaré en una altra ocasió.
Ara tinc un altre problema, més greu. A l’octubre, el dia que complia cent catorze anys, em va arribar una carta del Ministeri, de la Seguretat Social. Deia que havia de presentar-me a la seu de Castelló per a una inspecció. Es coneix que no estan acostumats que la gent visca tant de temps i han d’investigar quan la vida d’algú s’allarga massa. En arribar a l’oficina del funcionari, van començar les acusacions. Diuen que és impossible que tinga cent catorze anys, que en puc tenir, com a molt, una trentena. M’acusen de suplantar la identitat de l’autèntic Pau Salas, ja mort, per continuar cobrant la seua pensió. Els he dit que facen totes les proves que vulguen, a veure si són capaços de demostrar que no soc jo, però que no pense deixar de cobrar la pensió. I si tenen cap problema, que parlen amb el Ministeri de Defuncions, que jo ja ho vaig provar, això de morir, i continue viu per la seua culpa.