La primera vegada que vaig conéixer un Pau Salas d’altre univers pensava que m’estava prenent el pèl. L’individu en qüestió afirmava ser una versió alternativa de mi, d’un món paral·lel en què l’esperit de Rita Barberà es dedicava a fer bolos amb un grup de folk lo-fi radical i un ésser innominable regentava l’alcaldia de València. Aquell Pau havia experimentat el viatge entre dimensions des de ben menut. Amb l’ajuda de la seua versió d’Ainhoa, la nostra cosina, havia creat un portal a un altre planeta en la seua infantesa, cosa que el va marcar de per vida. Va decidir investigar el tema i va aconseguir viatjar, de forma segura, entre universos paral·lels. Aleshores, va començar a contactar amb altres versions d’ell mateix. Va convéncer uns pocs perquè anàrem a una espècie de convenció de Pau Salas. L’aplec dels alter ego, la va anomenar.

La primera edició de l’aplec es podria considerar un fracàs absolut. Dels nou-cents Paus convidats a l’esdeveniment, només n’hi van acudir set. Som tots prou tímids i ens fa pànic ajuntar-nos amb més de cinc persones alhora. El lloc que vam triar per a la reunió va ser “el buit”, un espai infinit situat entre dues dimensions. Allà no hi ha res i hi ha de tot alhora. Jo no l’acabe d’entendre, però un dels set Paus que van acudir a aquella edició de l’aplec era expert en física i altres matèries incomprensibles per a mi, així que va trobar la manera de fer aparéixer taules i cadires en aquell espai inhòspit. Vam jugar una partida a Call of Cthulhu, el joc de rol dels huitanta. Cap dels assistents havia aconseguit ajuntar mai un grup de persones per jugar-ne, així que havíem d’aprofitar l’ocasió.

Aquell dia vaig fer una proposta per a la segona edició del festival de l’egocentrisme: fer una marató de la trilogia de The Lord of the Rings dirigida per Peter Jackson. A tots els va paréixer una bona idea, de segur que d’aquella manera atrauríem més Paus. I així va ser, ja que més de dues-centes versions acudiren a l’esdeveniment. El Pau físic, expert en “el buit”, amb la col·laboració del Pau tècnic de so i el Pau cineasta, van muntar una sala de cine per veure la saga de pel·lícules com Déu mana. L’aplec va ser un èxit i, com que els Paus teníem ganes de repetir-ho alguna vegada, vam decidir que l’esdeveniment se celebraria de forma triennal.

La darrera edició va ser la tercera, a la qual acudiren més de set-cents Paus. A banda de les sessions de cine i jocs de taula, vam pensar que seria convenient fer una sessió de pluja d’idees per veure si trobàvem un projecte per a treballar en comú. Ens vam dividir en grups de set. Cada grup va desenvolupar una idea pel seu compte i, després, un portaveu la va explicar a la totalitat dels participants. Va haver-hi de tot. Algunes idees eren inassolibles, altres no tenien ni cap ni peus. Un dels grups va proposar que ens centrarem a dominar el món.

—Si treballem junts, ara que controlem els viatges entre dimensions, podríem conquerir-ho tot! —va dir el portaveu del grup.

Evidentment, vam fer fora tots els membres que van participar en l’elaboració d’aquella proposta. No ens fiem del tipus de Pau que aspira a la dominació mundial. Tots sabem que, si ens posàrem, podríem fer-ho. Conquerir el món és ben fàcil, el problema és gestionar-lo després. Quina faenada! Quants maldecaps! Millor expulsar eixos inconscients i centrar-nos en projectes artístics, que són menys problemàtics.

L’acord final va ser unànime: centraríem l’esforç col·lectiu en acabar de dibuixar el nostre còmic, Super Patata Frita. Va ser molt trist, depriment, assabentar-nos que, de totes les versions que van acudir a la cita, cap dels assistents havia aconseguit acabar el còmic. Com era possible? Ni el Pau ric, qui podria haver contractat un dibuixant; ni el Pau pintor, qui s’havia dedicat a pintar murals professionalment; ni tan sols el Pau jubilat, qui tenia tot el temps del món. No m’ho podia creure.

Havíem de trobar una solució, no podíem continuar amb el còmic a mig fer la resta de les nostres vides. Vam seleccionar aquells més versats en l’escriptura perquè s’encarregaren de redactar el guió complet. Tots coneixíem les trames generals, però necessitàvem que algú escriguera les pàgines individuals per poder assignar-les als membres de l’equip de dibuixants. El noranta-tres per cent dels assistents a l’aplec es va comprometre a dibuixar una pàgina del còmic. Jo també. Ens vam proposar tenir-la acabada en el termini d’un any, temps de sobra per fer-ne no una, sinó quaranta. Si tots complim l’acord, per al pròxim aplec dels alter ego tindrem el còmic publicat. Serà una festa, per fi podrem celebrar el fet d’haver finalitzat un projecte que vam encetar el 2013, encara que les primeres pàgines no les vam penjar a internet fins al 2016.

He d’afanyar-me, però, si vull entregar la meua part abans que expire el termini que vam establir. De l’any que tenia per fer-ho, ja han passat 364 dies. Podria dibuixar-la hui, però és una pàgina prou senzilla. Jo crec que demà, en un parell d’horetes, la tindré feta. Sí, jo crec que ja la faré demà al matí. O després de dinar. De l’hora de berenar no passa, això sí que ho tinc clar.