Quan algú t’ofereix viatjar en el temps és difícil no acceptar l’oferta, i més encara si el viatge és gratuït! Després que un grup d’investigació de la Universitat Jaume I desenvolupara un component químic capaç de transportar matèria orgànica en l’espai i en el temps, la institució va demanar voluntaris entre la seua plantilla per provar l’invent. Pèrdua d’extremitats, ceguera, al·lucinacions i diarrea, eixos eren els possibles efectes secundaris del fàrmac. Per això, i pel fet que s’administrara en forma de supositori, vam ser poques les persones que ens vam oferir a participar en l’experiment.
Per fer-ho més atractiu, ens van proposar que utilitzàrem el viatge per canviar algun esdeveniment de la nostra història personal: visitar una persona a la qual no vam poder dir adeu, canviar el model de cotxe que vam comprar, evitar que sucumbírem a la moda dels pantalons de campana… Ens van donar l’oportunitat de millorar un poc la nostra vida o de redimir alguna de les males decisions que vam prendre en el passat.
Jo n’he pres moltes, de males decisions, així que vaig haver de fer memòria per triar-ne una. La primera que recorde va ocórrer a l’institut, quan vaig triar el batxillerat tecnològic en acabar l’educació obligatòria. A eixes altures jo ja sabia que les matemàtiques i el dibuix tècnic no eren els meus punts forts, però com que molts dels meus amics se n’anaren cap al tecnològic, doncs jo també. El resultat va ser un any ple de frustracions i maldecaps, però, gràcies a un professor de filosofia que em va aconsellar fer el canvi al batxillerat humanístic, vaig acabar descobrint una afició per les llengües que desconeixia.
Decidit a estudiar traducció, aquell any vaig demanar una beca de l’Institut Valencià de la Joventut per anar a estudiar anglés a Irlanda durant unes setmanes. Allà és a on vaig conéixer Aitana, l’única persona capaç de tolerar les meues excentricitats. Vaig pensar, per tant, que viatjar al passat per canviar la decisió de cursar el batxiller tecnològic no era molt bona idea.
El segon moment que vaig considerar va ser el dia que em vaig matricular en la universitat. Abans de fer les proves de selectivitat, estava convençut que volia estudiar traducció, però, en l’últim moment, vaig triar el Grau en Publicitat i Relacions Públiques. Des que havia tingut accés a un ordinador, m’havia dedicat a fer vídeos, fotomuntatges i pàgines web que compartia amb els meus amics, així que vaig pensar que fer publicitat era una bona idea per continuar nodrint la meua creativitat. La ignorància, i les presses pel fet de canviar d’opinió a última hora, em van fer triar la carrera de publicitat en compte de la de comunicació audiovisual. Sincerament, ni tan sols sabia què volia dir allò de “comunicació audiovisual”.
Aquella etapa també em va resultar un poc difícil. El món de la publicitat està ple de romancers que utilitzen termes que no volen dir res per fer entendre que el que fan és molt important. En més d’una classe ens van dir que les diferències entre els productes són pràcticament inexistents i que per això necessitem la publicitat, perquè el client puga decidir a partir de les experiències i les emocions que les agències de publicitat els transmeten. El que jo vaig entendre és que, si els productes són pràcticament iguals, l’únic que fa la publicitat és unflar-ne el cost de producció i, per tant, el preu. Estava estudiant per enganyar a la gent perquè compraren un producte més car, però no millor.
Finalment, vaig comprendre que el que jo volia estudiar era comunicació audiovisual. Volia crear obres que entretingueren la gent, en compte d’allò que els molesta quan volen veure una pel·lícula en la tele. Canviar-me de carrera va ser una de les millors decisions que he pres mai. Vaig conéixer un grupet de persones amb qui podia compartir les meues idees, de vegades un poc extravagants, i amb qui vaig realitzar un curt i un videojoc. En general, estic satisfet amb el meu pas com a estudiant per la universitat, així que tampoc voldria arriscar-me a perdre aquells moments intentant canviar la decisió d’entrar en publicitat.
Les pràctiques de la carrera, però, van ser una altra història. A l’hora de triar l’empresa en la qual havia de fer-les, vaig cometre l’error de triar una productora de publicitat simplement pel fet que estava a Barcelona. Tenia ganes d’eixir de Castelló i, com que podia viure uns mesos amb un company de la carrera que residia a Sabadell, vaig ignorar l’odi que havia desenvolupat envers la indústria. Allà vaig viure la decadència i el malbaratament de recursos que envolta el món de la publicitat. Amb pressupostos més grans que en qualsevol llargmetratge rodat al País Valencià, els espots en què vaig participar eren una mostra de la falta d’escrúpols dels publicitaris.
La productora en qüestió es dedicava a vendre Barcelona com a destí on rodar espots, facilitant a agències estrangeres les localitzacions i el personal. Tots els càrrecs importants, com pot ser un director de fotografia, venien de fora i cobraven quantitats absurdes de diners, mentre que els auxiliars eren autòctons, cobraven una misèria i treballaven com a falsos autònoms. El cap de l’empresa era un dèspota a qui havies de parlar com si li degueres la vida si no volies que “et deixaren de telefonar”, l’equivalent a ser acomiadat. Com que tots eren autònoms, les conseqüències eren inexistents per a l’empresari.
En aquella època vaig comprendre que la gent és capaç de fer qualsevol cosa per tal de guanyar més diners. Un fet del qual em penediré tota la vida és haver col·laborat en la tortura de xiquets durant el rodatge d’un anunci. Per al llançament d’un nou telèfon mòbil, una empresa del Japó va contractar una agència anglesa perquè li produïra la campanya publicitària. Els anglesos, amb ganes d’anar a la platja, van decidir rodar a Barcelona i, per tant, van contractar els serveis de la productora en la qual feia les pràctiques. La campanya incloïa diverses escenes diferents. El director volia rodar-ne una amb una actriu interactuant amb un goril·la adult, però finalment el van fer comprendre que això era perillós i van optar per rodar amb una mona menudeta i amb papallones, criades específicament amb eixe fi.
Una altra de les escenes consistia en un grup de xiquets jugant amb globus d’aigua. Van aprofitar el rodatge per a fer també una sessió fotogràfica, així tindrien material per a l’espot i imatges per a tanques publicitàries, bàners i altres elements. La fotògrafa volia capturar l’instant en què un globus d’aigua esclatava al muscle d’un xiquet, així que un equip d’unes tres o quatre persones ens vam dedicar a omplir i nugar globus d’aigua. Un altre treballador va ser l’encarregat de llençar els projectils contra els xiquets, que havien d’estar parats esperant l’impacte i, a més a més, havien de posar cara d’estar passant-ho bé. Un a un, van passar tot els xiquets, que rebien impactes fins que no podien més i els substituïa un altre. Alguns globus impactaven en el muscle, però la punteria del llançador no sempre estava afinada, així que els “actors” van rebre més d’un colp a la cara. A mi em feien mal les mans de nugar els globus, així que no vull imaginar el calvari que van passar les pobres criatures.
Crec que aquell rodatge és la prova que Déu no existeix, perquè si existira, hauria enviat un exèrcit de llagostes amb armadura i cua d’alacrà per acabar amb tots i cadascun dels adults que hi vam participar, els pares dels xiquets inclosos. Vaig estar a punt d’utilitzar el meu viatge en el temps per a tornar a aquell moment i impedir la massacre, però finalment vaig pensar que preferia aprofitar l’experiment de l’UJI per venjar-me dels fets abans que impedir-los. Tots sabem que, en el fons, soc una mala persona.
El repàs mental que vaig fer per la meua història vital em va fer adonar-me de l’odi i el rancor que guarde cap a la indústria de la publicitat, així que vaig enganyar els responsables del projecte d’investigació i els vaig dir que volia canviar un esdeveniment de la meua vida que havia ocorregut als anys noranta a la Universitat de Miskatonic de la ciutat d’Arkham, als Estats Units. Una vegada introduït el supositori, vaig aparéixer a la biblioteca d’aquella universitat nord-americana, sense cap símptoma inesperat. Allà, vaig aconseguir accés a una sèrie de llibres prohibits que descriuen tècniques de manipulació psicològica inimaginables per als autodenominats “creatius”.
Amb els nous coneixements adquirits, vaig gravar una cinta VHS en què apareixien una sèrie de símbols que tindrien un efecte molt concret en les persones que la miraren. Vaig buscar el director de comunicació actual de Coca-cola, en aquell moment un xiquet que vivia a Innsmouth, i li vaig donar una còpia de la cinta. També vaig fer arribar una altra còpia a l’actual persona responsable del disseny dels productes d’Apple. Els efectes de la cinta no eren immediats, la idea no era canviar el passat, sinó el futur.
Amb un segon supositori, vaig tornar a l’UJI, al 2022 i ara estic a l’espera que es produïsca el gran esdeveniment que canviarà la societat tal com la coneixem. Alguns diran que soc un agent del caos, un radical antisistema i, fins i tot, l’anticrist. Els efectes de la cinta poden acabar tant amb la indústria publicitària com amb el sistema capitalista en general. No sé quines conseqüències podria arribar a tenir, però tampoc m’importa. L’únic que importa és la venjança i, ara, ja està garantida.
El 14 de març de 2023, Coca-cola revelarà la seua nova imatge corporativa, amb un nou logotip. La font tipogràfica que utilitzaran serà la infame Comic Sans. També farà un anunci Apple, que, aprofitant el llançament d’un nou telèfon mòbil, comunicarà que Comic Sans serà la font per defecte de tots els seus sistemes operatius. Dissenyadors, creatius i publicitaris en general veuran com un dels referents de la creativitat publicitària i un dels referents del disseny adopten el tipus de lletra més odiat de la història i entraran en un estat d’estupor que els impedirà continuar treballant en el sector. La indústria de la publicitat caurà i, amb ella, el capitalisme. La meua venjança està ben a prop, llarga vida a la Comic Sans!