Fa cosa d’un any, Aitana i jo vam baixar a Castelló de la Plana amb la intenció de comprar un parell de pantalons. En el tema de la moda, soc defensor de l’austeritat més severa: només abandone les peces de roba quan amenacen de desintegrar-se per complet i ja no puc apedaçar-les. Com que feia tants anys des de l’última vegada que vaig comprar roba, totes les tendes que coneixia havien tancat, així que vam aparcar prop del centre de la ciutat per tal de buscar-ne de noves. ...

La decoració de la nostra casa mai ha sigut una de les nostres prioritats. El funcionalisme ha marcat totes i cada una de les decisions que hem pres a l’hora de comprar mobles, electrodomèstics i la resta d’objectes que habiten la nostra llar. És a dir, que no teníem diners per a comprar quadres. Com que tinc certes inclinacions artístiques, vaig pensar que era bona idea comprar una dotzena de llenços en blanc i pintures acríliques. D’aquesta manera podria entretenir-me pintant-los jo i podríem donar un poc de vida a una casa en què regnava la sobrietat absoluta. Per tal d’evitar caure en el vici de la procrastinació, vam penjar els llenços en blanc per tota la casa. Així, com que els veuria cada dia, no tindria més remei que afanyar-me a pintar-los. Pareixia bona idea. ...

Quan et fan falta els diners, qualsevol idea per a guanyar quatre perres pareix bona. En el meu cas, va coincidir la falta d’estalvis amb la convocatòria per a la plaça de jutge de pau del meu poble. Vaig considerar que era una manera fàcil d’ingressar vora noranta euros al mes. Total, vaig pensar, en un poble tan menut no pot haver-hi massa històries. Vaig jurar el càrrec, o prendre possessió, no sé, el terme legal que corresponga. La qüestió és que en uns pocs mesos des que vaig presentar la sol·licitud, em vaig convertir en jutge de pau. Al principi, tot va anar rodat. Tal com havia previst, la meua faena es limitava a signar unes quantes inscripcions als llibres de defuncions i naixements. És Evarista, la secretària del jutjat, l’encarregada de fer la major part del treball. ...

Aitana, t’escric aquestes paraules amb l’esperança que no les hages de llegir mai. D’ací a uns moments, hauré de cometre un acte atroç, un pecat capital, una deshonra per a les nostres famílies. No sé si viuré per a explicar-te la història en persona, així que espere que amb aquest relat entengues les raons que em van portar a trair tot allò en què creiem. Tot va començar poques setmanes després que et vaig portar a l’aeroport d’Alacant. Te’n recordes que vam comentar que la primera setmana de la teua estada a la universitat de Wolverhampton havia passat relativament de pressa? Que innocents! Jo sabia que els tres mesos se’ns farien llargs, però no comptava que el temps s’arribara a parar literalment. ...

Després de molts anys d’insistència per part d’Aitana, la meua dona, vaig decidir presentar-me a l’examen de C1 d’anglés de l’Escola Oficial d’Idiomes. Aitana és professora d’anglés i estava convençuda que, si em preparava bé, podria aconseguir el certificat de nivell C2. Jo pensava que exagerava, així que em vaig inscriure per a les proves de C1, un nivell més baix, amb la idea d’aprovar amb un sis raspaet i demostrar, per tant, que mai podria superar proves més exigents. ...

Sempre he sentit certa repulsió cap a la mar. També respecte i, fins i tot, temor. La mar no deixa de ser un desert d’aigua, una trampa mortal per als humans mortals. Per als immortals imagine que no. Mai he comprés el comportament dels turistes que a l’estiu es desplacen en massa a municipis costaners que a l’hivern pareixen pobles fantasma. Potser si haguera tingut la platja més lluny, sí que haguera xalat amb eixe tipus de vacances. Però em vaig criar a Castelló de la Plana i, per a mi, la platja és sinònim de calor, arena i hordes de persones que lluiten per poder torrar-se al sol estant un poquet més prop de la mar que el veí. ...

A la Serratella tenim un bancal que sempre ha format part del patrimoni de la nostra família. O almenys això és el que conta la nostra història, transmesa de forma oral i enregistrada només en la memòria dels pocs membres de la família que han parat atenció als relats dels majors. Independentment que la història siga fiable o no, amb la mort de m’auelo vaig sentir la responsabilitat de continuar la tradició familiar i treballar la terra amb mon pare. Com que tota la collita estava destinada a l’autoconsum, teníem un poc de tot: una olivera, alguns noguers i avellaners, una figuera… Per sort, al bancal hi havia un pou, així que a l’estiu també plantàvem cultius de regadiu: tomates, albergínies, cogombres i qualsevol altra cosa que ens passara pel cap. ...