Després de molts anys d’insistència per part d’Aitana, la meua dona, vaig decidir presentar-me a l’examen de C1 d’anglés de l’Escola Oficial d’Idiomes. Aitana és professora d’anglés i estava convençuda que, si em preparava bé, podria aconseguir el certificat de nivell C2. Jo pensava que exagerava, així que em vaig inscriure per a les proves de C1, un nivell més baix, amb la idea d’aprovar amb un sis raspaet i demostrar, per tant, que mai podria superar proves més exigents.

Així que, sense fotre un clau, el dia de l’examen vaig respondre les preguntes amb la certesa que la meua nota no arribaria al set. La meua sorpresa va arribar quan vaig rebre una telefonada per part de Sílvia, la directora de l’Escola Oficial d’Idiomes de Castelló, qui em va dir que havia fet l’examen tan bé, que volien donar-me una menció d’honor.

L’endemà vaig recollir el certificat i la menció d’honor i, en eixir, a la porta del centre m’esperava la rectora de la Universitat Jaume I per comunicar-me que havien decidit convalidar-me el Grau d’Estudis Anglesos i que la setmana següent farien un acte per concedir-me el títol de Doctor Honoris Causa per la meua aportació a la literatura anglesa.

—Veus?! Ja et deia jo que podies traure’t el C2! —em va dir Aitana en arribar a casa.

La cosa va anar a més i, en unes poques setmanes, va contactar amb mi personal de les universitats d’Oxford i Cambridge: es van oferir a pagar-me un viatge a les illes Britàniques perquè participara en un parell de congressos. Durant la meua estada a Anglaterra, em van convidar al palau de Buckingham. Es veu que Isabel, coneguda en alguns cercles com la reina de la tonyina, volia parlar amb mi personalment. Com que no soc gens monàrquic, vaig preguntar al consolat si podia negar-me a parlar amb la reina. Em van dir que no, que no estava la cosa com per a generar més tensions innecessàries entre els dos països.

Una vegada dins del palau, la reina, en privat, em va informar que a partir d’eixe moment formaria part de La Reial Acadèmia de la Llengua Anglesa, un orde secret encarregat d’establir i mantenir l’anglés com a llengua dominant arreu del món. Jo, amablement, li vaig dir que gràcies, però no. Ja em costa prou faena que la gent m’atenga en valencià en alguns establiments del País Valencià, per a posar-me a defensar l’anglés!

Isabel va canviar el to de la conversa i em va recordar que ella era la reina del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, governadora suprema de l’Església d’Anglaterra i cap de la Mancomunitat de Nacions; que m’ho pensara dues vegades abans de negar-me a lluitar per la seua causa. Vaig contestar que, com que no jo acceptava la monarquia com a forma de govern, la voluntat d’una reina m’importava ben poc.

—Off with his head! —va cridar la monarca.

Gràcies al meu bon nivell d’anglés vaig comprendre que aquella dona volia decapitar-me, així que ràpidament vaig dir que volia parlar amb el meu advocat. La reina em va preguntar que quin advocat i jo li vaig contestar que el que tenia… al mòbil. Òbviament, no tenia cap advocat. No tinc diners per a alvocats, com he de tenir-ne per a advocats?! Vaig haver d’improvisar i telefonar a Abel, un company de la faena que va estudiar dret. Li vaig preguntar si la reina de Regne Unit podia tallar-me el cap o no. Ell em va explicar que, legalment, cap monarca podia tallar-me el cap, amb l’excepció, clar, del rei Felip, al qual la Constitució li atorga el poder de decapitar qualsevol dels súbdits del Regne d’Espanya.

Tot i que la llei em pareixia un despropòsit, vaig jugar la basa de la jurisdicció i li vaig explicar a Isabeleta que ella no podia decapitar-me, que, en tot cas, li corresponia a Felip efectuar la separació de cap i cos, per ser jo un súbdit de la corona espanyola. La reina va consultar amb un dels seus assessors i va telefonar al Borbó per aclarir el tema. Mitjançant el mans lliures del telèfon vaig sentir com el rei espanyol, indignat, li va dir que decapitar espanyols era el seu dret i no estava disposat a cedir eixe privilegi a una “momia”. Jo, en un intent poc eficaç de tranquil·litzar els ànims, li vaig comentar a Felip que no calia faltar, que ell també en tenia, de mòmies, a la seua família. Finalment, els dos monarques van decidir que tractarien l’assumpte cara a cara.

El 17 de desembre, a les cinc de la vesprada, en l’aparcament de l’antiga discoteca Pirámide de Cabanes. Allà van quedar Isabel i Felip per aclarir qui havia de tallar-me el cap. Com que intuïen que el conflicte podria escalar, ambdós monarques van mobilitzar les seues respectives famílies. Aquell dijous, totes les persones que pertanyien a alguna de les dues cases reials es van trobar a Cabanes.

La cosa es va embrutar ràpidament. Felip va ser la primera baixa, Isabel li va arrear amb la vara al cap i va caure a plom. Tan preparat no devia estar. Els fets que van ocórrer a continuació van rebre el títol de “La Batalla de los Mermaos” als llibres d’història.

Molts dels participants no tenien clar a quina de les dues cases pertanyien i alguns tenien dret als dos trons, així que eixa vesprada només la confusió va regnar. Els experts encara no coneixen el nombre real de persones que van perdre la vida a l’aparcament de Pirámide, però calculen que la meitat van morir apunyalades per l’esquena; unes quantes, entre les quals es troba el rei emèrit, van caure mentre tractaven de fugir i es van ofegar amb la sang blava que corria per l’asfalt; tots els participants que portaven armes de foc es van disparar als peus accidentalment i van morir dessagnats. També creuen que una vintena dels morts venien enverinats de casa i que la resta va patir atacs al cor o sobredosis. Alguns afirmen que la reina Isabel va ser l’última en morir. La teoria és que va sobreviure la batalla, però que va morir de vella minuts després que acabara.

Entre unes coses i altres, més de la meitat de les monarquies del planeta van quedar desertes. En la majoria dels casos, ja no queda ningú amb dret al tron i s’ha establert la república com a forma de govern. Alguns estats han decidit rifar el títol de rei o reina entre la població i altres han coronat tota classe d’animals: cabres, mules, mones…

Jo, per la meua part, m’alegre que hagen proliferat les repúbliques i que ningú vulga decapitar-me, però no tot són bones notícies… Quan pensava que ja m’havia alliberat de fer exàmens de certificació de nivell de llengües, a Aitana se li ha clavat al cap que hauria de presentar-me a les proves de japonés. Diu que si amb un examen he pogut acabar amb els reis, podria fer-ne un altre per a intentar desfer-me també dels emperadors.