Fa cosa d’un any, Aitana i jo vam baixar a Castelló de la Plana amb la intenció de comprar un parell de pantalons. En el tema de la moda, soc defensor de l’austeritat més severa: només abandone les peces de roba quan amenacen de desintegrar-se per complet i ja no puc apedaçar-les. Com que feia tants anys des de l’última vegada que vaig comprar roba, totes les tendes que coneixia havien tancat, així que vam aparcar prop del centre de la ciutat per tal de buscar-ne de noves.

Vam trobar-ne una en què el volum de la música es podia tolerar, però en entrar em vaig adonar que m’havia deixat la cartera al cotxe. Encara que Aitana sí que portava diners, vam decidir tornar perquè havíem de fer gasto amb la targeta de crèdit que tenia a la cartera per qüestions relacionades amb la hipoteca de la casa. A uns deu metres del cotxe, vaig clavar la mà a la butxaca per traure’n les claus i, de sobte, Aitana em va estirar el braç i em va fer parar en sec.

–Què ha passat? –li vaig preguntar.

L’estat d’estupor en el qual es trobava li impedia parlar, així que va alçar la mà i em va assenyalar amb el dit la parella que teníem al costat. En girar el cap, vaig comprendre de seguida el motiu pel qual m’havia fet parar. Al davant teníem dues persones idèntiques a nosaltres: roba, mida, monyo, color d’ulls, trets facials, proporcions del cos… Vaig comparar Aitana amb l’altra dona i té igual com ho mirares, eren idèntiques. Després de traure el mòbil i mirar en la càmera frontal la meua imatge, vaig comprovar que l’home que acompanyava aquella dona era idèntic a mi.

Ells també es van adonar de la nostra presència i, una vegada superat el bloqueig inicial per la incredulitat, tots quatre ens vam apropar per tal d’iniciar una conversa que poguera aclarir l’assumpte. A ella li deien Aitana i a ell Pau, vivien a Albocàsser i treballaven en la universitat. Aquestes coincidències no només no van resoldre el misteri, sinó que el van fer més gran, així que vam decidir entrar a una cafeteria i xarrar amb calma.

Vam descobrir que l’altra Aitana havia tingut exactament la mateixa vida que l’original, nascuda a Petrer, llicenciada en filologia anglesa i desplaçada a les comarques del nord després de conéixer l’altre Pau, amb qui jo compartia família, infància i experiències. Per més voltes que li pegàrem, la conclusió només era una: érem les mateixes persones. Vam decidir intercanviar números de telèfon per mantenir el contacte, però ens vam adonar que també eren idèntics.

En demanar el compte, vaig recordar que jo no portava la cartera, estava al cotxe. Però l’altre Pau se’m va avançar i el va pagar. El fet que ell sí que portara la cartera em va fer pensar en les teories que havia llegit alguna vegada sobre realitats paral·leles i universos alternatius. Caminant en direcció al vehicle vam comentar que, potser, cada una de les parelles pertanyia a una realitat diferent: nosaltres a una en la qual jo havia oblidat la cartera i ells a l’altra, on l’altre Pau sí que havia pensat d’agafar-la. En arribar al cotxe vam confirmar, fins a cert punt, la nostra teoria, ja que vam trobar-hi la meua cartera dins. Això volia dir que era l’altra parella qui havia fet el viatge entre universos paral·lels.

Després d’indagar un poc sobre el tema, i per “indagar” em referisc a llegir alguns còmics i veure sèries de ciència-ficció, vam arribar a la conclusió que aquell dia va succeir un esdeveniment de dimensions inimaginables per a l’ésser humà que va provocar un desfasament temporal entre dues realitats paral·leles connectades. La realitat de l’Aitana i el Pau alternatius es va desplaçar aproximadament trenta minuts enrere i, en el moment en què l’univers es va tornar a posar a hora, ells van quedar atrapats en la nostra realitat. Per això, quan nosaltres tornàvem per la cartera, ells anaven cap a la tenda de roba.

Com que és fàcil empatitzar amb u mateix, no va caldre discutir qui eren els amos d’aquella realitat i vam començar a viure tots en la mateixa casa. Vam decidir mantenir en secret la duplicitat d’Aitanes i Paus. Només tota la paperassa que s’hauria de fer per tal de donar d’alta dues persones idèntiques al padró del poble ja era motiu suficient.

Ara els Paus fem torns per baixar a treballar, ell va tres dies a la setmana i jo en vaig dos. A canvi, jo li dedique més temps a l’hort, que falta li feia. Les Aitanes, en compte de partir la seua jornada, aprofiten per a fer el doble de faena en el mateix temps. Una setmana després de començar a treballar juntes, ja havien acabat la tesi i escrit set articles. Les nostres famílies també estan encantades, perquè ara anem més a veure’ls, o això creuen ells.

Jo pensava que col·laborant amb l’altre Pau aconseguiríem, per fi, acabar de dibuixar el còmic que vam començar a escriure en 2016, però l’augment de la productivitat no ha sigut molt apreciable. Ens hem passat, això sí, uns quants jocs en mode cooperatiu: no hi ha res com jugar amb una versió idèntica a tu per afavorir la compenetració. Alguna vegada hem provat, també, a jugar a jocs de lluita, l’un contra l’altre, però trobem la competició prou absurda… Com que els dos sabem què farà l’altre, acabem prement botons a l’atzar amb l’objectiu de despistar l’adversari i el combat acaba semblant una lluita de borratxos.

La convivència ha resultat ser més fàcil del que pensava en un primer moment. Com que ja estava acostumat a viure amb Aitana, afegir-ne una altra més no ha suposat cap problema. De fet, és fins i tot millor. Ara quan faig l’imbècil són dues persones les que riuen i això a mi em dona la vida. L’altre Pau, però, és a vegades un poc insuportable. Fa unes parides que poques voltes tenen gràcia i quan en faig jo alguna, el cabró no riu.

Segurament serà cosa meua, que no tinc gràcia, però hi ha dies que pense que estaríem millor sense el Pau alternatiu. Ell deu pensar el mateix de mi. Me l’imagine tramant la manera més eficient d’assassinar-me i quedar-se amb la meua realitat, vivint amb dues Aitanes i sense que ningú li recorde que ha d’acabar el còmic. Som prou insistents amb el tema del còmic, però cap dels dos es posa a dibuixar. No em preocupa massa que l’altre Pau planege desfer-se de mi. Els dos sabem que, a diferència del que es dona a entendre en les pel·lícules, fer un clot per a enterrar una persona és una faenada monumental, i no crec que tinga ganes de tornar a passar-se hores i hores amb el pic i la pala.