La decoració de la nostra casa mai ha sigut una de les nostres prioritats. El funcionalisme ha marcat totes i cada una de les decisions que hem pres a l’hora de comprar mobles, electrodomèstics i la resta d’objectes que habiten la nostra llar. És a dir, que no teníem diners per a comprar quadres.

Com que tinc certes inclinacions artístiques, vaig pensar que era bona idea comprar una dotzena de llenços en blanc i pintures acríliques. D’aquesta manera podria entretenir-me pintant-los jo i podríem donar un poc de vida a una casa en què regnava la sobrietat absoluta. Per tal d’evitar caure en el vici de la procrastinació, vam penjar els llenços en blanc per tota la casa. Així, com que els veuria cada dia, no tindria més remei que afanyar-me a pintar-los. Pareixia bona idea.

Van passar els mesos i allò continuava sense pintar. Aitana m’ho recordava de tant en tant, però jo sempre trobava alguna excusa. Un cap de setmana d’estiu vam decidir que ja era hora de posar-nos-hi i vam aconseguir pintar un parell de quadres. Bé, jo diria que ho vam intentar, perquè allà no hi havia ni tècnica, ni inspiració. Avergonyits, vam penjar el resultat de la faena d’aquell matí a la nostra habitació amb la idea que estigueren un poc més amagats. No volíem que ningú vinguera a casa i veiés la nostra falta de talent artístic.

La desmotivació d’aquell dia ens va portar a abandonar el projecte de decoració de la casa. Amb el temps, ens vam acostumar a tenir les parets plenes de llenços en blanc. Almenys servien per a mitigar la reverberació d’uns espais que estaven demanant a crits que els decoraren.

Jo estic acostumat a abandonar projectes, és una habilitat que tinc de forma natural, però a Aitana li costa deixar-ho estar. Va ser ella qui es va adonar de les inquietants formes que havien començat a aparéixer en els llenços. Primer eren només punts i línies negres, després colors i altres figures geomètriques. Vam pensar que seria cosa de la humitat de la casa, però a poc a poc, aquells elements abstractes es van combinar per formar-ne d’altres més figuratius.

El primer element que vam reconéixer va ser el del llenç que teníem penjat a l’habitació de convidats. Es tractava de tres kanjis japonesos: “日本語”. Jo havia intentat estudiar japonés pel meu compte en diverses ocasions, però vaig haver de buscar a internet el significat d’aquells símbols. Nihongo, la llengua japonesa. Mira si l’havia estudiada bé que no podia llegir ni el seu nom.

El següent element que es va formar era el dibuix d’una persona tocant una guitarra elèctrica damunt d’un escenari. La guitarra era blanca i negra, com aquella que vaig comprar amb la intenció d’aprendre a tocar-la. Òbviament, després d’uns pocs intents, l’instrument va acabar abandonat al fons de l’armari.

Cada vegada, les imatges que apareixien als llenços eren més realistes i més reconeixibles. El pòster del llargmetratge que voldria haver dirigit, la mosquitera pendent de muntar des de feia un any, un fotograma de la sèrie d’animació que haguera volgut escriure, el moble que volia restaurar, els protagonistes del videojoc que vaig deixar a mitges, la casa del poble que volia reformar… Als quadres van aparéixer tots els projectes que havia abandonat.

La casa s’ha convertit en la galeria de la vergonya, un recordatori constant de tots els meus fracassos com a intent d’artista i, fins i tot, com a persona. De moment no sabem com han aparegut totes eixes imatges. S’hauria d’investigar, però em fa perea. Juraria que algunes les ha pintades Aitana, perquè, tot i que ha aparegut en un dels llenços, jo no recorde haver-me proposat mai aprovar l’examen que certifica el nivell C2 d’anglés.

Encara que m’estic acostumant als quadres de la infàmia, de vegades és dur viure envoltat de tot allò que em recorda la meua incompetència. Però considere que he viscut una vida plena: he escrit un llibre i he plantat prou arbres perquè em convaliden el tema de tenir un fill. A més a més, si ho penses bé, he aconseguit decorar la casa sense moure un dit.