Aitana, t’escric aquestes paraules amb l’esperança que no les hages de llegir mai. D’ací a uns moments, hauré de cometre un acte atroç, un pecat capital, una deshonra per a les nostres famílies. No sé si viuré per a explicar-te la història en persona, així que espere que amb aquest relat entengues les raons que em van portar a trair tot allò en què creiem.

Tot va començar poques setmanes després que et vaig portar a l’aeroport d’Alacant. Te’n recordes que vam comentar que la primera setmana de la teua estada a la universitat de Wolverhampton havia passat relativament de pressa? Que innocents! Jo sabia que els tres mesos se’ns farien llargs, però no comptava que el temps s’arribara a parar literalment.

Sí, potser tu no te n’has adonat, però el temps ha deixat de córrer. El 27 de setembre, ja de nit, va començar a ploure amb la intensitat característica de la temporada. Els trons em van despertar, així que em vaig alçar per a desendollar l’ordinador nou: no seria la primera vegada que un llamp ens fot un disc dur. En tornar al llit, el soroll de l’aigua pegant contra la persiana del dormitori va parar de colp. Em va estranyar un poc, però no li vaig pegar massa voltes al tema, ja que havia d’aprofitar les poques hores que em quedaven per a dormir.

Va arribar l’hora d’alçar-me per a anar a treballar, o això pensava jo, que amb la meua empanada matinal no vaig veure que el rellotge marcava la mateixa hora que quan havia deixat de ploure. No va ser fins que vaig eixir al carrer que em vaig adonar que el temps s’havia congelat. Les gotes d’aigua suspeses en l’aire, il·luminades per un llamp que romania immòbil sobre el campanar del poble, em van fer pensar que alguna cosa no acabava d’anar bé.

Vaig tocar una de les gotes, que immediatament es va “descongelar” i em va banyar el dit. Vaig caminar cap a l’aparcament del taller de Ximet. En arribar a la tanca ja estava xopat. Entre els cotxes, vaig veure que el gos, el bretonet, s’havia refugiat baix d’una de les cotxeres. Vaig entrar i l’animal no es va immutar. Tampoc va fer res quan vaig apropar-me i el vaig tocar. Estava completament congelat en el temps i, a diferència de les gotes d’aigua, no reaccionava amb el contacte. Després de fer unes quantes proves vaig arribar a la conclusió que només podia “descongelar” objectes i altres coses sense vida. Les persones i els animals no reaccionaven a res.

Vilar de Canes, Catí, Vilanova, Coves, la Serra… vaig recórrer tots els pobles de la contornada a la recerca d’algú que em pogués ajudar, però tot el món estava parat. Fins i tot en les dues torres, la d’en Doménec i la d’en Besora. No sé quant de temps vaig passar buscant, és difícil controlar el pas dels dies quan no tens la referència del sol. Necessitava saber si tu també estaves congelada, així que vaig aconseguir arribar a Anglaterra creuant el canal de la Mànega. Una vegada allí, vaig comprovar que tu, com la resta de persones del planeta, estaves parada en el temps. No sabia què fer, estava començant a perdre el trellat. Com pots comprovar, em vaig entretenir dibuixant en les parets de la residència on et trobes.

Un dia, o una nit, no ho sé realment, fullejant uns documents que vaig trobar en el departament d’història de la universitat de Wolverhampton vaig llegir que, segons rumors, la universitat de Castelló comptava amb una secció de llibres de ciències ocultes, un repositori amagat que contenia totes les respostes sobre la creació de l’univers i sobre l’existència en general.

La curiositat i la desesperació em van fer tornar a Castelló i buscar aquella infame secció oculta. Després de regirar tota la Universitat Jaume I, la vaig trobar. Al nivell zero de la biblioteca, entre una sala d’ordinadors i el Centre d’Educació i Noves Tecnologies, hi ha una doble paret que dona accés a una sala subterrània on s’amaguen tots els llibres dedicats a les ciències ocultes. Vaig haver de tallar amb la radial diferents portes de seguretat que protegien l’entrada. En un punt, haguera jurat que algú em va demanar silenci, que allò era una biblioteca, però crec que només va ser l’esgotament que portava damunt.

Dels llibres que hi ha allà baix, només vaig poder llegir-ne uns pocs. La majoria detallen rituals que farien vomitar a una cabra. I sí, Aitana, les cabres saben llegir! Hi ha proves irrefutables en un dels incunables. Finalment, vaig trobar el llibre que em donaria les respostes que necessitava. Es tracta del diari que va escriure Einstein la primera vegada que va viatjar en el temps. Albert es va desplaçar fins a l’Aràbia de l’any 727 i va passar tres anys estudiant amb el poeta Abdul Alhazred. Junts van descobrir els misteris del flux del temps i com controlar-lo. En el diari, es detallen fórmules que permeten a qualsevol persona retrocedir o avançar en el temps, però a costa de perdre la seua condició humana.

Gràcies al diari d’Einstein, ara ja sé què he de fer per restablir el flux del temps i descongelar tota la població. He de sacrificar la meua essència com a humà, deixar de banda els drets humans, les tradicions, la cultura i les convencions socials. He d’abraçar la foscor i travessar les línies que ens separen de les bèsties. Només així podré causar una anomalia en l’ordre còsmic, una disrupció a l’espai-temps que restaure la vida a la Terra.

Aitana, ho sent molt, però he de sacrificar-me pel bé del planeta i de tots els éssers vius. Espere que em pugues perdonar. Ho sent molt, però és l’única manera. He de fer una paella amb xoriç…

Una abraçada,

Pau

P.D. Torna a ploure! Aitana, ha funcionat! Li he ficat pinya també, per si el xoriç no era prou disruptiu. Però no ens tornarem a veure, perdona’m… no tinc massa temps. Ja han creuat el pont. He barrat les portes, però no aguantaran. El terra tremola. Ja sent les dolçaines i els tabalets de guerra. Ja venen…