Quan et fan falta els diners, qualsevol idea per a guanyar quatre perres pareix bona. En el meu cas, va coincidir la falta d’estalvis amb la convocatòria per a la plaça de jutge de pau del meu poble. Vaig considerar que era una manera fàcil d’ingressar vora noranta euros al mes. Total, vaig pensar, en un poble tan menut no pot haver-hi massa històries.
Vaig jurar el càrrec, o prendre possessió, no sé, el terme legal que corresponga. La qüestió és que en uns pocs mesos des que vaig presentar la sol·licitud, em vaig convertir en jutge de pau. Al principi, tot va anar rodat. Tal com havia previst, la meua faena es limitava a signar unes quantes inscripcions als llibres de defuncions i naixements. És Evarista, la secretària del jutjat, l’encarregada de fer la major part del treball.
Van passar els mesos i, a poc a poc, la nostra situació econòmica va millorar considerablement. Aitana continuava fent classes ací i allà i jo vaig trobar una molt bona faena a Castelló, però com les meues funcions al jutjat no donaven què fer, no em vaig plantejar renunciar. Això va canviar, tanmateix, un dimecres de matí, en rebre una telefonada per part d’Evarista que, angoixada, em demanava que pujara immediatament al poble. No em va donar més detalls, però era urgent, així que vaig deixar la faena i vaig conduir a la màxima velocitat permesa per la llei.
En arribar al jutjat, vaig veure que Evarista fullejava ràpidament uns documents i en alçar la vista va exclamar:
–Quina cagada! Mare de Déu quina cagada, Pau!
Es coneix que quan vam fer la paperassa per al meu nomenament, ens equivocàrem i no vam incloure el nom del poble enlloc.
–Dona, tampoc em pareix tan greu a mi –li vaig dir.
–Què no és tan greu? Pregunta-li a este si no és tan greu! –va contestar la secretària assenyalant la “persona” que hi havia a l’altra banda de la sala. Es tractava d’un “home” de pell pàl·lida i ros que vestia amb una camisa hawaiana i banyador. Portava xancles, calcetins, gorra i ulleres de sol. Es va presentar com a Rtuggidbidurtu-47, però podíem dir-li José Luis, i va afirmar ser un dels set guardians de l’ordre còsmic.
–Sa senyoria –em va dir–, he viatjat des del planeta Gyondurtrent per comunicar-li que ha d’intervenir com a mediador en un conflicte interplanetari.
José Luis em va demanar que l’acompanyara, no hi havia temps a perdre. No a causa del conflicte, resulta que havia deixat la nau espacial aparcada en doble fila i no volia que el multaren. De camí a la nau, em va explicar que com no havíem inclòs el nom del poble en el meu nomenament, m’havia convertit en el jutge de pau de l’univers i que meua era la responsabilitat de vetlar per la pau intergalàctica. Resulta que dos planetes, Marina i Marina d’Or, entraren en guerra ja fa més de tres-cents anys i el Consell per la Pau Universal havia decidit intervenir en el conflicte.
Els dos planetes tenen unes dimensions prou reduïdes si els comparem amb la Terra. Amb una economia basada principalment en el turisme, la imatge del planeta sempre ha sigut molt important per als habitants de Marina. Així que quan una part de la població va colonitzar un nou planeta i el van batejar com a Marina d’Or, era qüestió de temps que hi haguera tensions entre els dos. Marina d’Or també va dedicar els seus esforços a atraure turistes d’altres planetes i no va tardar a convertir-se en un destí important dins de la galàxia. Per a molts tour operadors Marina va passar a ser “la Marina de Plata”, en contrast a “la Marina d’Or”.
El govern de Marina va considerar que la fundació de Marina d’Or constituïa un greuge per al seu planeta i va iniciar accions legals contra el nou competidor, però Marina d’Or va aconseguir mantenir el nom. El conflicte va escalar i, finalment, els dos planetes entraren en guerra per decidir qui es quedava el nom. Les guerres espacials són a muntó cares i els dos planetes compten amb escassos recursos, així que els atacs eren puntuals i poc destructius. Aquest fet va fer possible que el turisme continuara funcionant a les Marines i, per tant, cap tercer no va intervenir en l’assumpte. Això va durar fins que en un dels atacs va morir un centenar de turistes i van haver de cancel·lar tota l’activitat turística als dos planetes.
Davant les queixes dels governs que enviaven els seus jubilats de viatge a les Marines pels seus preus baixos, el Consell va haver d’organitzar una taula de diàleg amb l’objectiu de solucionar el conflicte i restablir l’hostaleria barata. La meua funció com a jutge de pau universal consistia a mediar entre els dos planetes i aconseguir que arribaren a un acord que beneficiara a tots.
En arribar la primera sessió de la taula de diàleg, vaig conéixer els representants de les dues Marines. Es tractava de dos éssers rectangulars, amb tres viseres que cobrien llums circulars, una roja, una groga i una verda. Jo haguera dit que allò eren semàfors, però em van assegurar que eren éssers vius i que es comunicaven amb un codi lumínic. M’implantaren un traductor neuronal perquè poguera entendre les seqüències de llums que emetien i vam començar a buscar solucions al problema.
Després de mesos de negociacions, no havíem arribat enlloc. Vaig proposar-los que canviaren el nom dels planetes, però es van negar al·legant que havien fet una inversió descomunal donant a conéixer la marca “Marina” a la galàxia. Jo creia que amb les denominacions “Marina Nord” i “Marina Sud” no existia el greuge comparatiu que hi havia entre “Or” i “Plata”, però em van dir que era una proposta ridícula, ja que a l’espai no hi ha ni nord, ni sud.
En les nostres converses, vaig conéixer, a poc a poc, la història dels planetes. Resulta que l’espècie dels semàfors no és autòctona de les Marines. Venen d’un altre planeta el qual van explotar fins que van esgotar tots els recursos. Aleshores, van colonitzar Marina, habitada pels rumbos, una espècie que només podria descriure com a robots aspiradors, però que també pareixen ser éssers vius. Els semàfors es van instal·lar a la Marina i van aconseguir que els rumbos els donaren permís per a construir hotels al planeta. Progressivament, l’espai destinat a l’hostaleria va augmentar i cada vegada més rumbos treballaven en el sector. A mesura que la resta de sectors econòmics perdien pes, els semàfors van anar guanyant terreny en la política planetària i els rumbos tenien cada vegada pitjors condicions de treball. Finalment, els semàfors adquiriren el control total del planeta i, més tard, alguns d’ells van decidir fer el mateix amb un altre, el qual coneixem ara com a Marina d’Or.
Em vaig fartar d’aguantar aquella colla de sangoneres, així que vaig demanar a Evarista a veure si podia trobar la normativa de l’univers. Quan no es poden resoldre els conflictes parlant, s’ha de fer servir la burocràcia. Com que Evarista és molt eficient, de seguida va contactar amb l’autoritat universal corresponent i va concertar una cita. Va resultar que l’autoritat era José Luis, el guardià de l’ordre còsmic, qui em va recriminar que estiguera tardant tant a solucionar el conflicte, ja que havia promés a la seua parella que anirien de vacances a Marina d’Or.
Li vaig demanar a José Luis que em facilitara una còpia del llibre de normes de l’univers i ell, de manera arrogant, em va dir que el paper és de civilitzacions primitives, que ells emmagatzemen la informació en seqüències d’ADN. Em va donar mitja dotzena de caragols i va afirmar que quan me’ls menjara, coneixeria tot el codi intergalàctic.
–I en format poma no el tens? –vaig preguntar.
José Luis va riure davant la meua ignorància.
–Emmagatzemar informació en una poma! Quines idees més boges tenen els terrícoles! –va exclamar abans d’anar-se’n.
Els caragols no m’han agradat mai, així que me’ls vaig menjar de mala gana. Al cap de cinc minuts, però, ja disposava de totes les lleis de l’univers al meu cap. Vaig intentar escaquejar-me d’aquell merder al·legant que els jutges de pau només intervenim en assumptes de quantia no superior a 90,15 €, però em van informar que, com la moneda de les marines estava tan devaluada, el valor total dels dos planetes no superava els 70€, al canvi.
Amb l’objectiu d’acabar amb el conflicte per sempre, vaig acudir a la següent sessió de la taula de diàleg disposat a gastar-me el que fera falta per comprar els dos planetes. Finalment, amb tres-cents euros, cent cinquanta per a cada un dels governs planetaris, vaig adquirir les Marines. Com a jutge de pau no podia condemnar els especuladors que havien enfonsat els planetes en la misèria, però ara que soc emperador bi-planetari puc fer i desfer com em vinga de gust. He tornat les institucions als rumbos i he condemnat als semàfors a catorze anys de treball comunitari en la Terra. He signat un acord amb l’ajuntament de Castelló de la Plana i els semàfors hauran de dirigir el trànsit de la ciutat. Espere que aprofiten les hores baix el sol i baix la pluja per reflexionar sobre el mal que han fet als habitants de les Marines. L’ajuntament de Castelló ho ha venut com una millora per a la circulació de la ciutat. Parlen de la incorporació de “semàfors intel·ligents”, però jo no ho veig del tot clar, això de la intel·ligència.
El que sí que tinc claríssim és que no em presentaré a cap càrrec mai més. Els rumbos s’han fartat de l’hostaleria i ara tinc a tota la comunitat intergalàctica cabrejada perquè s’han quedat sense vacances. Però bé, ja s’apanyaran, jo pense renunciar com a jutge de pau i com a emperador. Em sap greu per Evarista, la pobra s’ha de menjar ara el merder de buscar un nou jutge de pau universal, però ella és molt competent, així que de segur que troba algun altre desgraciat com jo.