Els records de la infantesa acostumen a ser els més preats. De vegades, però, no tinc clar si es basen en fets reals o, al contrari, són el resultat d’al·lucinacions causades per l’excés de sucre que consumíem als noranta.

Una memòria que sí que sé amb certesa que va ocórrer és aquella vegada que vam construir un portal que connectava amb el que jo coneixia com a Bel-Air. Estic convençut de la veracitat del record perquè la meua cosina Ainhoa me l’ha corroborat. Ella també hi va participar.

Vaig ser fill únic fins als deu anys, així que Ainhoa era el més paregut a una germana que vaig tenir durant molt de temps. Son pare i ma mare, germans, sempre han tingut bona relació i, com que Ainhoa i jo ens portem un any de diferència, durant molt de temps les dues famílies s’ajuntaven diverses vegades a la setmana per a dinar o sopar.

Els dies que sopàvem al pis dels meus pares, Ainhoa i jo aprofitàvem, normalment, per a veure alguna pel·lícula mentre els adults jugaven a cartes. Cada setmana obria el caixó de les cintes i les escampava totes per triar quina havíem de veure eixe dia. Això sí, després les alçava. Soc manegueta, però ordenat. Amb una trentena de cintes escampades per terra, anàvem descartant una a una aquelles que no ens agradaven massa i, al final, sempre triàvem una d’entre estes quatre: Jurassic Park (Spielberg, 1993), Space Jam (Pytka, 1996), Jumanji (Johnston, 1995) o Teenage Mutant Ninja Turtles (Barron, 1990).

Una nit d’hivern, però, vam trobar al caixó una cinta que no reconeixíem. Tenia una etiqueta plena de símbols estranys que no podíem llegir, uns “dibuixets” que ens van cridar l’atenció, així que vam decidir fer una excepció i provar la novetat en compte de reproduir alguna de les quatre pel·lícules de sempre. La vam ficar al vídeo i polsàrem el botó de reproducció. Després d’uns segons en blau, va començar una seqüència de símbols pareguts als quals hi havia escrits en l’etiqueta. Un darrere de l’altre, apareixien, romanien uns segons a la pantalla i s’esvanien per donar pas al següent.

Ainhoa i jo vam pensar, en aquell moment, que es tractava dels crèdits de la pel·lícula. El carrusel de “dibuixets” va donar pas a unes imatges en les quals Will Smith inscrivia cadascun dels símbols que acabàvem de veure en diferents pedres de forma rectangular. Després, les apilava formant un arc i entonava una cançó en una llengua que no coneixíem. La resta de la cinta consistia en la repetició de la successió de caràcters estranys. Com que als dos ens agradava molt Art Attack, el programa de manualitats que emetien per la televisió, vam acordar que provaríem de fer un arc com el de Will Smith.

A l’estiu, els dos cosins passàvem més temps junts. Mon pare conduïa cada matí fins a la marjal de Castelló, on els meus tios tenen una casa de camp, i m’hi deixava abans d’anar-se’n a treballar. Allà teníem més temps i més espai per a desenvolupar la nostra expressió artística. Normalment, intentàvem reproduir les manualitats que feien al programa de televisió. Ainhoa, que sempre ha tingut molta traça, ho aconseguia. Jo, per la meua banda, produïa peces dignes de ser cremades de forma instantània.

El portal va ser el projecte més gran en què vam treballar junts. Com que no teníem pedres, ni força per a menejar-les, vam recórrer a les tècniques que la televisió ens havia ensenyat i vam fer servir paper, aigua i cola blanca per crear les impostes i les dovelles del nostre arc. Quan ja les teníem totes, vam comprovar l’estabilitat del conjunt abans de procedir a pintar les peces. Ainhoa va ser l’encarregada de traçar els símbols sobre les falses pedres, ja que era l’única capaç de dibuixar-los amb la precisió necessària.

Pujats a un parell de cadires, vam col·locar totes les peces que formaven l’arc i ens vam preparar per a recitar els versos que havíem transcrit a força de veure la cinta una vegada i una altra. La cançó deia així:

Ne le latrop ed ria-leb,
yah sallertse, los y anul,
al negriv y nas ésoj,
y le oñin euq átse ne al anuc.

Cap dels dos esperava que passara res, allò era un joc com qualsevol altre, així que la sorpresa va ser compartida quan els símbols de l’arc començaren a emetre llum blava. Després d’uns segons d’estupor, vam decidir tornar a entonar els versos de Will Smith amb la idea d’apagar les llums, però el resultat no va ser l’esperat. Els símbols van començar a brillar amb més intensitat i al buit de l’arc es va formar una espècie de bola de vidre que es mantenia suspesa en l’aire i es deformava com si fora un líquid. Vam cantar la cançó una tercera vegada i el líquid vidriós es va estendre ocupant tot el buit de l’arc, formant el que pareixia, a primera vista, un espill.

Ainhoa i jo ens apropàrem a l’arc i vam comprovar que allò no era un espill, ja que a l’altra banda hi havia un món completament diferent del nostre. Sense cap mena de coneixement, vam travessar el portal els dos alhora. Allà ens vam trobar amb Notlrac, nascut a Bel-Air. Notlrac era d’una espècie pareguda als humans, però amb pell de color verd i capaç de comunicar-se telepàticament. Ens va explicar que un grup d’alienígenes malvats havia arribat a Bel-Air a la recerca de set boles màgiques. Qui reunira les set boles podria invocar un drac capaç de concedir tres desitjos. Ell, per tal d’evitar que els alienígenes es feren amb les boles màgiques, les estava buscant a fi d’amagar-les.

Vam oferir la nostra ajuda en la seua cerca de les boles i Ainhoa va proposar d’ocultar-les a la nostra banda del portal. Així, si el tancàvem, ja no podrien trobar-les. Notlrac va pensar que era una bona idea i, com que ja era hora de berenar, vam quedar que tornaríem l’endemà per buscar-les. El nadiu de Bel-Air ens va prometre que, si trobàvem les set boles, podríem demanar nosaltres els tres desitjos al drac. Li deguérem paréixer bona gent.

Vam tornar a travessar el portal i provàrem de desactivar-lo de totes les formes que se’ns va ocórrer. Vam intentar-ho, fins i tot, cantant la cançoneta a l’inrevés. Cap dels mètodes va funcionar. Com que ens havíem quedat sense idees, vam començar a sacsar l’arc. A causa del moviment, la dovella central de l’estructura es va desplaçar un poc cap a fora i el líquid vidriós que cobria l’arcada va esvair-se. Vam deduir que la clau era la peça que ens permetia tancar el portal.

L’endemà, en arribar a cals meus tios, vaig parlar amb la meua cosina pel tema dels desitjos. Com que podíem fer-ne tres i n’érem dos, vam decidir repartir-ne un per a cadascun i l’altre, el demanaríem conjuntament. Ainhoa volia un camió ple de material artístic: pinzells, pintura, cavallets, llenços, ferramentes per a esculpir, etc. Jo volia l’últim joc de Pokémon. Per als dos, pensàvem demanar un carretó ple de xocolata, gelats i altres dolços. Sempre hem sigut molt llépols.

De poc va servir repartir els desitjos, però, ja que en obrir el portal vam trobar que Bel-Air havia desaparegut. Només vam veure moltes roques flotant per l’espai i una nau espacial allunyant-se. Algú havia fet esclatar el planeta de Bel-Air. Bé, no tinc clar que el nom del planeta fora realment Bel-Air perquè, si ho pense bé, Notlrac només ens va dir que ell era de Bel-Air i nosaltres li vam dir que érem de Castelló i en cap moment mencionàrem la Terra. La qüestió és que ens vam quedar sense l’oportunitat de demanar els nostres desitjos al drac. Vam desmuntar l’arc, vam ficar la cinta al caixó i ens vam posar amb altres projectes de seguida.

Ainhoa va acabar estudiant Belles Arts i va centrar la seua obra en escultures cinètiques anomenades silly machines. Ara viu a València i treballa en l’equip del nou alcalde. Ella va ser l’encarregada de dissenyar tota la cartelleria, les peces audiovisuals i altres elements de la campanya electoral que va donar la victòria a l’innominable. De tant en tant, recordem el portal i ens plantegem fer-ne un altre, però hem oblidat els símbols i, per més que busquem, no hi ha manera de trobar la cinta de Will Smith.