Pocs coneixen la història real de com va arribar a l’alcaldia de València l’ésser immortal que ara la regenta. Tot va començar amb la instal·lació d’un mosaic gegant a la Universitat Jaume I. El mural ceràmic comptava amb quatre-centes divuit peces de gres porcellànic i ocupava una superfície de cent cinquanta-un metres quadrats. Li’l van encarregar a l’artista Manuel Sáez, qui ja havia treballat amb la universitat en altres ocasions, per a decorar un nou espai verd al campus, “El Jardí del Temps”. L’obra es va titular, oficialment, “Geometría ilustrada” i representava una cinta mètrica com la que utilitzen les modistes. En la cinta, en compte de números, apareixia la frase “Sapientia Sola Libertas Est” dividida en síl·labes separades, però, per la seua disposició, era fàcil confondre l’ordre de lectura i llegir una combinació de síl·labes diferent.
Com que en aquell moment treballava en la universitat, vaig conéixer, de primera mà, com es va estendre la broma sobre el mural. Un company va penjar a internet, la xarxa de xarxes, una imatge en la qual apareixia una persona major llegint “Salasa Pilipi Enbeen” en compte de “Sapienta Sola…”. Poc després, tot el personal de la universitat i part de l’alumnat es referia al mosaic com “el mural de Salasa Pilipi”. Es va convertir en un punt de referència del campus. Es va estendre tant, que van canviar el nom de la cafeteria ubicada al jardí per “El café del Pilipi”.
La premsa local es feu ressò d’aquesta peculiar nomenclatura i la broma es va estendre per la capital de la Plana Alta. Hit Parit, el grup de música popular, li va dedicar una cançó al mural. Van utilitzar les paraules inexistents que es podien formar amb les síl·labes que apareixien al mosaic per compondre els versos. Acompanyat d’un videoclip, el tema va pegar fort a les xarxes socials, arribant a la primera posició de les llistes musicals del País Valencià.
Aleshores, el consell de govern de l’UJI va fer una fugida cap endavant i, en compte d’intentar lluitar contra la broma, va decidir convidar el grup de folk radical perquè actuaren al campus. Muntaren un escenari al Jardí del Temps i el trenta-u d’octubre, precisament la nit d’Ànimes, Hit Parit va actuar davant del mural. El concert va transcórrer amb normalitat fins que van començar a tocar la cançó inspirada en l’obra. Les més de tres mil persones que acudiren a l’esdeveniment van començar a cantar a l’uníson els versos de la tornada:
Salasa pilipi, salasa pilipi
enebeen tirten aasti
soesta tirten pilisa
Salasa pilipi, salasa pilipi.
El cel es va cobrir a l’instant de núvols negres i un llamp va caure sobre la pista d’atletisme de la universitat. El terra començà a tremolar i es va formar un clevill a la superfície de la pista que es va fer més i més gran fins que es va convertir en un cràter gegant, engolint-se l’edifici d’Esports i Serveis Centrals, més conegut com a “l’edifici de colorins”. Molta gent va fugir del recinte, però els músics van seguir tocant, abraçant el gènere de folk radical fins a les seues últimes conseqüències. Totes les peces del mural van caure, excepte les que formaven les paraules “Salasa pilipi”. D’entre el fum i les flames que eixien de la fissura, va emergir una figura quasi antropomòrfica. La criatura es va dirigir a l’escenari i va furtar el micròfon al cantant, qui va quedar paralitzat en reconéixer al personatge que tenia al davant.
—Bona nit, valencians! He tornat! He tornat i vos porte el caloret! El caloret de l’infern!
No hi havia cap mena de dubte… era l’esperit de Rita Barberà. Els versos del mosaic havien fet tornar l’antiga alcaldessa de València, cosa que el Partit Popular no tardaria a aprofitar. Rita tornaria a ser, una vegada més, candidata per a l’alcaldia de la ciutat.
Com que ens sentíem culpables per estendre la broma sobre el mural i, indirectament, invocar l’alcaldessa perpetua, vam decidir buscar la manera de tornar l’esperit al centre de la Terra. Els veterans del departament, presents durant la creació del campus universitari, van comentar que als anys noranta corria el rumor que a l’edifici de la biblioteca s’havia construït una sala secreta, destinada a amagar una col·lecció de llibres sobre sabers ocults. Vam contactar amb la rectora i, davant el perill de la possible tornada de Rita a l’alcaldia, ens va donar accés a la secció oculta. Del centenar de llibres que vam trobar, només vaig ser capaç de llegir-ne tres. Els malsons i les al·lucinacions que em provocava la lectura em van obligar a deixar-ho estar.
Per sort, un dels meus companys, més versat en la lectura de texts arcans, va descobrir la solució al problema. No podíem tornar l’esperit a la terra, però teníem l’oportunitat de despertar un ésser que, de segur, podria guanyar les eleccions municipals enfrontant-se a Rita.
Decidits a combatre el foc amb un foc encara més gran, vam navegar, amb l’ajuda del servei d’esports de la universitat, fins a les Columbretes. Ens vam instal·lar a l’illa principal i vam fer totes les preparacions necessàries per a celebrar el ritual que faria despertar la bèstia que dorm al fons de la mar. Les condicions climatològiques jugaven un paper important en la cerimònia, així que vam haver d’esperar uns quants dies. Finalment, una nit en la qual l’oratge acompanyava, vam pujar al punt més alt del far de l’arxipèlag i vam començar els ritus. Quan la lluna es va reflectir en l’aigua del punt central de la mitja lluna que forma l’illa Grossa, entonàrem els versos que van fer despertar l’innominable.
Jo no recorde els fets ocorreguts a partir d’aquell moment, però, segons el que ens va contar l’única persona de l’expedició que no va perdre el coneixement, un gegant va emergir del fons de la Mediterrània. Amb un cos ple d’escames, ales i un cap que pareixia un polp, així ens el va descriure. El company va explicar la història de la candidata del PP al monstre, qui va comprendre de seguida la gravetat de la situació i, encara que no tenia moltes ganes, va acceptar presentar-se a les eleccions per compromís.
Tots el coneixem com “l’innominable” perquè no som capaços d’articular els sons necessaris per a pronunciar el seu nom. Potser “l’impronunciable” seria una denominació més encertada, però l’altra funcionava millor per a la propaganda electoral. La meitat de la població de València va embogir en veure els tentacles de l’innominable damunt de les Torres dels Serrans per primera vegada, però, com que l’altra meitat ja estava com una carabassa, tampoc es va notar en excés.
Siga com siga, la qüestió és que l’ésser immortal va guanyar les eleccions municipals i es va convertir en l’alcalde de la ciutat. Formar l’equip de govern va ser prou complicat. Hi ha poques persones que el puguen mirar directament, però trobar gent que tinga la capacitat de parlar amb ell sense perdre el trellat és pràcticament impossible. Molts funcionaris van acabar internats en centres psiquiàtrics després de rebre instruccions de l’alcalde. De moment, però, el problema està solucionat. El pintor Joan Garcia Ripollés es va incorporar com a assessor de l’Ajuntament i actua com a enllaç entre el gegant i el funcionariat. Ripollés és capaç d’estar hores i hores xarrant amb l’innominable, deu enyorar aquella època daurada en què es relacionava amb altres mandataris infames. Alguns afirmen, fins i tot, que és a l’alcalde a qui se li fan llargues les sessions plenàries amb el pintor.
Pel que fa a la gestió de la ciutat, la veritat és que no sabria dir si ha millorat o no. S’hauria de preguntar a les persones que hi viuen. La notícia més destacable és la paralització definitiva de l’ampliació del port per ordre directa del gegant amb cara de polp. L’innominable va dir que tenia les runes d’una ciutat antiga allà baix i no volia que li les destorbaren. Ningú no li ho va discutir.
Per la seua banda, Rita va abandonar la política després de la derrota electoral i va tractar de tornar al món dels morts, però no ho va aconseguir. Ara es dedica a fer bolos amb els músics de Hit Parit, que no han sabut com dir-li que no.