Mon pare es dedica, professionalment, a vendre cotxes, però ell realment és fuster. I també caçador, mecànic, electricista, llaurador, fontaner, pintor i altres oficis que ara no em venen al cap. El tema és que, a casa, contractar un professional perquè arregle alguna cosa és sempre l’última opció. Quasi una deshonra.
Amb eixe esperit d’autosuficiència, mon pare, mon germà i jo vam mamprendre la reconstrucció d’una de les parets del bancal, desfeta per una solsida. No teníem ni idea de com fer-ho, era la nostra primera experiència amb la pedra seca. El primer pas, vam intuir, consistia a llevar tot el material que havia envaït el bancal en el moment del despreniment. Separàvem a una banda les pedres, que utilitzaríem més endavant per refer la paret, i a l’altra la terra, que deixaríem al bancal.
A mitjan matí, encara embolicats amb la mampresa, el meu germà ens va cridar perquè paràrem un moment. Havia topetat un objecte brillant entre la terra i els cudols. Només es veia una part, però pareixia plata. Amb paciència, imitant els arqueòlegs, vam desenterrar aquell tresor. Era una figura pareguda a la Mare de Déu del Lledó, però molt més gran i de plata.
En inspeccionar la troballa, vam veure que, a la part de baix, tenia una espècie de tapadora que donava accés al seu l’interior. Allà dins amagats, vam trobar tota una sèrie de documents manuscrits, plens d’esborralls i de ratlles. El text estava escrit en una llengua irreconeixible per a nosaltres, així que vam decidir que contactaríem, l’endemà, amb els departaments d’història i de traducció de la universitat. Vam donar la imatge a la institució i vam demanar als responsables que guardaren el nostre anonimat. No volíem que el nostre bancal es convertira en un lloc de peregrinació.
Periòdicament, els acadèmics ens van informar dels descobriments assolits gràcies a la figura i als manuscrits. Segons comenten, es tracta del primer esborrany de la Bíblia. Una anàlisi exhaustiva de la cal·ligrafia va concloure que participaren dues persones en l’elaboració del text. Una, l’autora, va escriure la major part del text. L’altra només es va dedicar a fer anotacions. “Poca llagosta veig jo ací” —es llegia en una de les notes al marge d’una pàgina.
Historiadors, traductors, filòlegs i científics d’altres disciplines van examinar la troballa. I entre tots arribaren a dues conclusions: la primera, que els documents són autèntics; la segona, que allò és la prova irrefutable que la Bíblia és una obra de ficció. Tres dies després de la publicació dels resultats de la investigació, estàvem llaurant el bancal quan, de sobte, mon pare va cridar: “Mireu, mireu cap al camí! El Papa! És el Papa”.
—El de Roma? —va preguntar mon germà.
—Home, tots els camins venen de Roma. Ha de ser ell. —li vaig respondre.
El cap de l’Església Catòlica va arribar al nostre bancal muntat en la mula papal, considerada descendent de la mula que hi havia al portal de Betlem en el naixement del Jesuset. El Papa, ajudat per tres cardenals, va descavalcar de l’èquid i ens va ordenar que ens aproparem. Tot seguit, ens va increpar per haver topetat la imatge que ara coneixem com la Mare de Déu dels Desenganyats. El Pontifex Maximus estava desolat. Havia comprovat personalment l’autenticitat dels manuscrits i es trobava en plena crisi de fe.
—Tota la vida! He perdut tota la vida resant i penedint-me per haver pecat en nits de clausura amb monges i capellans —es va exclamar.
Li vaig dir que no patira, que encara li quedava molta vida al davant. Vam xarrar durant un quart d’hora i, quan ja estava un poc més animat, se’n va tornar amb la mula carregada d’anous cap a Roma. En tenim per a donar i vendre, d’anous. Una vegada va arribar al Vaticà, el Papa es va dirigir a tots els catòlics del món: havia d’anunciar que la investigació de la Universitat Jaume I era legítima. Va comunicar també la seua pèrdua de fe en Déu i la dissolució de l’Església Catòlica. Ja no es farien més misses, ni tampoc batejos, bodes i comunions.
Arran d’aquella intervenció, el valor de les cristomonedes, la moneda de l’Església, va caure en picat. Ja no hi havia necessitat d’utilitzar-les per comprar absolucions. Allò va provocar que la bambolla de les criptodivises esclatara, enfonsant, de pas, una altre ésser imaginari que moltes persones creien que era real, allò que coneixíem com “els mercats”.