En la presentació que no vaig poder fer en la fira del llibre de Castelló pensava confessar que no soc bon venedor. Tot seguit, havia reservat més de cinc minuts a parlar de la Bíblia, demostrant que, efectivament, no tinc les habilitats necessàries per a vendre Contes Antibiogràfics.

Quan estava escrivint el llibre, mai m’haguera imaginat que en algun moment l’hauria de vendre. L’objectiu era autoeditar-lo i regalar còpies a amics i familiars. La idea que algú pague—amb diners!!— per llegir les quatre bovades que vaig escriure en nits d’insomni em resulta—encara— absurda. Tot i això, em sent amb la responsabilitat d’intentar vendre’l. No per mi, sinó per l’editorial i la resta d’implicats en el premi Josep Pascual Tirado. I crec que ara és bon moment per a recordar-vos que podeu comprar i/o llegir el llibre. Ara que pareix que tot se’n va a la merda en el País Valencià, sí, ara és bon moment per a llegir Contes Antibiogràfics.

Sempre m’han dit que soc molt pessimista. Des que era un xiquet. Però jo pense que no ho soc i crec que el llibre ho demostra. Comparats amb la realitat en què vivim, podríem considerar que molts dels contes estan ambientats en societats utòpiques. Sí, una societat en què un monstre lovecraftià és elegit alcalde de València presentant-se per un partit d’esquerres és una utopia. Una societat en què l’Església catòlica reconeix que la Bíblia és una obra de ficció i tanca la paradeta, utopia. Una societat en què la Comic Sans provoca la caiguda del sistema capitalista, utopia.

Així que, ja sabeu, podeu oblidar-vos temporalment de la distopia en què vivim llegint Contes Antibiogàfics. El podeu trobar en la llibreria Babel de Castelló o demanar-lo pel ciberespai, en la pàgina d’Unaria. És possible que també el tinguen en altres llibreries, però, ja que participen en l’organització del premi, preferiria que li’l compràreu a ells.

Açò és només un suggeriment, sé que hi ha gent, com jo, que porta el dol d’una altra manera: en compte de distraure’m amb mons utòpics, em torture mirant drames com Dogville (Lars von Trier, 2003) o tornant a escoltar cançons lúgubres de la meua adolescència com Breaking the habit, de Linkin Park, o Forgive me, de Versus the World.