Com a norma general, ma mare m’ha deixat fer sempre el que he volgut. No va posar cap pega quan em vaig fer les rastes, tampoc quan em vaig tenyir el monyo blau, lila, verd o rosa. Així i tot, sí que recorde una excepció a la norma. Davant la idea que prenguera la comunió en xandall, ma mare es va veure obligada a intervindre i em va obligar a rebre la primera hòstia vestit d’almirall. I mira que m’agrada poc la mar!

Com que soc un poc rancorós, allò m’ho vaig guardar durant vint anys, fins al dia de la meua boda, ocasió perfecta per executar la meua xicoteta venjança. Aitana i jo no vam planejar l’esdeveniment perquè es convertira en el millor dia de la nostra vida, només volíem que no fora el pitjor. És per això que només vam convidar pares i mares, mon germà i ma germana. Allò no era més que un tràmit. El dia del casament vaig acudir a l’ajuntament de Castelló de la Plana en xandall, però ma mare, que em coneix com si m’haguera parit, no se’n va sorprendre. Ella tampoc recordava la meua intenció de fer la comunió amb aquella indumentària, així que no vaig aconseguir la indignació que esperava.

El regidor de Cultura ens va rebre en la porta del saló d’actes de l’ajuntament. En veure’m, ens va preguntar si féiem l’acte de manera informal. Vam assentir. Era la primera vegada que entràvem a aquella sala i quasi ens dona un atac al cor quan vam mirar cap a la paret que ens quedava a mà dreta. Quin horror! No havíem caigut que allà era on es trobava el quadre gegant del “preparat”. Aitana va preguntar si no podien pegar-li la volta al retrat. El regidor va somriure i va fer un gest de resignació. En aquell moment ens vam cabrejar per haver de casar-nos davant el rei, però ara ens fa un poc de gràcia. El monarca allà retratat va intentar, posteriorment, tallar-me el cap i la cosa no va eixir bé. Per a ell, clar, que acabà mort a l’aparcament de l’antiga discoteca Pirámide després que la reina d’Anglaterra li aventara amb una vara al cap. És una història llarga i no ve al cas.

El tema és que jo em vaig casar en xandall i allò va fer que canviara la meua visió sobre aquella peça de roba. Arran de la boda, vaig associar el xandall a l’elegància, als grans esdeveniments, a les ocasions més importants. El que vaig utilitzar el dia del casament, me’l vaig deixar de posar en el dia a dia. Inconscientment, l’havia reservat per a moments especials, com quan vam anar a la notaria a signar la compra de la casa.

Va ser també de forma inconscient que vaig ficar aquell xandall, i poca cosa més, en la maleta per a volar cap a Noruega. L’endemà, quan la vaig obrir per seleccionar la indumentària amb què acudiria a la cerimònia d’entrega del premi, les opcions eren limitades, però no va importar. “Si val per a la boda, val per a un Nobel” —vaig pensar. Aitana no ho veia del tot clar, però ja està acostumada a les meues excentricitats. Ella amb vestit i jo amb xandall, els dos elegants, cadascú a la seua manera, vam pujar al cotxe que ens esperava a la porta de l’hotel per portar-nos fins a l’ajuntament d’Oslo.

Allà, havia de donar un discurs com a guanyador del premi Nobel de la Pau per la meua mediació en un conflicte interplanetari. No el mereixia, jo, el premi, només vaig fer el que em tocava com a jutge de pau i va ser Evarista, la secretària, qui va es va carregar la major part de la faena, però no el vaig rebutjar per educació. Per educació, i perquè som pobres. Amb un milió d’euros per fi podríem construir la casa a la Serratella sense necessitat de demanar una hipoteca i esclavitzar-nos de per vida.

En arribar a l’ajuntament de la capital de Noruega, ens va rebre el comité del premi, vestits de gala. La presidenta va donar l’enhorabona a Aitana: es pensava que era ella la guardonada.

—Presidenta, crec que és el del costat el jutge de pau, el del xandall… —va comentar un dels assistents.

Els membres del comité es van mirar els uns als altres i van començar a murmurar en noruec. Ens van dir que esperàrem allí un moment, que havien de fer una reunió urgent, que de seguida tornaven. Al cap de cinc minuts, el conserge de l’ajuntament va aparéixer i em va donar una nota escrita en anglés. El text deia que davant la meua falta de respecte per la cerimònia i la institució, havien decidit atorgar el Nobel a una altra persona.

Pel xandall! Em van retirar el Nobel de la Pau pel xandall! Quina poca vergonya!

El comité va anunciar que el nou premiat seria Tomàs, el capellà de la Serratella, que havia invertit les seues cristomonedes en una fàbrica de boines a Bangladesh i havia donat faena a milers de xiquets. A ell no li van dir res, els corromputs, per anar amb sotana a la cerimònia.

Quina colla de moniatos!