La nit de Nadal, és nit de traïció. Ja fa molts anys que vaig comprendre que quan parlem de la “il·lusió” dels xiquets no ens referim a l’entusiasme, a l’alegria, no… Parlem de la il·lusió com a mentida, engany i manipulació. Any rere any, en arribar les festes d’hivern, em torne agre, cínic. I no és només per l’exaltació col·lectiva del consum desmesurat, que ja seria motiu suficient. Es deu, també, a un grapat d’experiències que marcaren la meua infantesa.

Com que no en recorde l’ordre cronològic, començaré per la que més em dol, la nit que em vaig gelar esperant el barbut de la Coca-cola. La meua família es divideix en dues faccions: la castellanoparlant, per part de mare, que reparteix els regals la nit de Nadal; i la valencianoparlant, per part de pare, que ho fa el dia de reis. Aquella nit de gelor, la primera facció s’havia reunit a una casa que tenia el pater familias a la marjal de Castelló. L’edifici tenia dues altures: la planta baixa era un traster i la de dalt era a on estava l’habitatge. És una distribució prou habitual en una zona que tendeix a inundar-se amb molta freqüència.

Després de sopar, als adults els agradava fer-se un parell de cubalibres i xarrar de qualsevol cosa. Les converses acabaven sempre en discussions, normalment sobre política, i els arguments empitjoraven exponencialment en relació amb la quantitat d’alcohol ingerit. Els xiquets esperàvem, impacients, que arribaren les dotze de la nit, hora en la qual arribava Sant Nicolau carregat de regals. Aquella vegada em vaig encabotar a veure com aterrava el trineu, així que vaig plantar una cadira en la terrassa i vaig fer guàrdia.

A Castelló poques vegades veuràs temperatures baixes, però sí que sentiràs a la gent parlar de la humitat. Molts diuen que és pitjor el fred de la capital de la Plana, que no importen les capes d’abric, la humitat cala igual! Potser és veritat, perquè jo no he tornat a sentir fred com el d’aquella nit: és possible que em cremara tots els nervis i perdera la sensibilitat en la pell per sempre. No sé quant de temps vaig esperar l’arribada de l’home del sac de regals. Encara que a mi em paregueren dies, no degué arribar a una hora. Finalment, els adults em van convéncer perquè entrara un moment a la casa —alguna excusa degueren posar— i, en tornar a eixir per reprendre la vigilància, em vaig adonar que els regals ja estaven baix de l’arbre.

No li pareixeran tan greus, al lector, els fets que acabe de descriure. Només un xiquet esperant, amb il·lusió, l’arribada del Pare Noel. I segurament tindrà raó. Així i tot, a mi em va gelar el cor. Quan em vaig assabentar, anys després, de la inexistència de Nicolau, no podia deixar de pensar en aquells moments que vaig passar aguaitant mentre em gelava i, sobretot, en el fet que cap dels adults va tenir el coratge per dir-me la veritat i estalviar-me el patiment. Cap, llevat de m’auelo. No recorde si va ser abans o després d’aquella nit, però ell va ser l’única persona que es va atrevir a dir-me que els regals no venien de Lapònia, que els compraven ells a les tendes. La resta de la família va negar les acusacions, evidentment, i van tractar l’home com si estiguera tronat. Va morir jove, el cap de família. Jo encara era un xiquet i no tinc molts records d’ell, però eixe no me’l llevarà ningú. Ell sempre serà l’home que em va dir la veritat, encara que en aquell moment no el vaig creure. No el volia creure.

Amb el temps, t’acabes adonant que tot allò del Pare Noel i els reis és una farsa. A mi em va fer sospitar molt la vegada que em van regalar dos videojocs i ma mare em va dir que el barbut s’havia equivocat i que un d’ells era per al meu cosí. Sí que era poc fiable el tipet de la Coca-cola!

En principi, no va suposar cap trauma conéixer l’enganyifa, anava a rebre regals de totes formes. Va ser molts anys més tard, en un viatge a Finlàndia, quan vaig parar-me a reflexionar sobre el tema. Visitar el parc temàtic de Rovaniemi a l’estiu no és una bona idea, ho dic per experiència. Veure tota aquella decoració coenta sense una capa de neu que l’embellisca un poc és horrorós. Crec recordar que l’entrada era gratuïta, podies passar i veure a Santa en un espai que pareixia més un plató de televisió que la casa d’un jogueter. La clavada venia després, en eixir. No et deixaven fer fotos ni vídeos durant la teua interacció amb Nicolau, ja s’encarregaven ells de gravar-ho tot i, si volies una còpia, ja podies preparar la cartera. Quina manera d’aprofitar-se dels pares que havien portat els fills allà! Et penses que és debades i quan vols el vídeo per a poder demostrar que has portat la criatura a Lapònia, nyas, coca! L’únic que em va fer gràcia del lloc és que hi havia un restaurant on podies menjar ren, també a preu d’or. Sí, has llegit bé, pots portar els fills a veure el Pare Noel i fer que els xiquets es mengen Rudolf! Brillant.

Aquell parc dels horrors, com he comentat, em va fer recordar la meua experiència nadalenca i l’enganyifa en què participen familiars, mitjans de comunicació i governs. Tot el món hi està involucrat, com en les bones teories de la conspiració. Vaig pensar que seria bona idea gastar una broma a la meua família per tornar-los la jugada. Aprofitant els coneixements sobre manipulació psicològica que havia adquirit en la meua breu estada a la Universitat de Miskatonic, vaig decidir regalar als meus familiars un dècim de loteria trucat. La idea era que pensaren que els havia tocat un dels premis menors, uns sis-mil euros, quan en realitat no els havia tocat res. Era una broma poc original i de mal gust, com la d’utilitzar una figura imaginària, que tot ho veu i jutja si t’has portat bé o malament, per a condicionar el comportament de les personetes.

El dia del sorteig, però, la cosa se’n va eixir de mare. Es coneix que vaig fer una errada durant el ritual per encantar els dècims, ja que els familiars, en compte de creure que havien guanyat el cinqué premi, tots pensaren que els havia tocat la grossa. Quina empastrada! Alguns han deixat la faena. Altres, han corregut al banc a demanar un préstec per poder gastar-se els diners de seguida. Hauria d’avisar-los de l’enganyifa, abans que siga massa tard, però no sé com fer-ho. Només has de veure’ls els ulls. Quin comboi! Quina alegria! Qui soc jo per llevar-los la il·lusió? Perquè, al cap i a la fi, això és el que realment importa, no? La il·lusió!