Tot i que habitualment escoltem música de gèneres ben diferents, ma germana i jo compartim l’afició de descobrir cançons diferents d’allò que acostumem a escoltar en el dia a dia. És per això que la música és un tema recurrent en les nostres converses. Berta em parla de coses extravagants que ha vist pel ciberespai i jo intente introduir-la en l’escena de la música en valencià, recomanant-li aquells grups que crec que li poden agradar.

Fa uns anys, quan Aitana i jo encara vivíem a Almassora, ma germana i jo vam quedar per a apropar-nos a la Fira Trovam, una nova iniciativa que pretenia omplir de música els carrers de Castelló, el de la Plana. Hi havia concerts en diversos punts de la ciutat, com per exemple a l’auditori, a la Plaça Major i a la de l’Hort dels Corders. Vam pensar que seria una bona forma de conéixer nous grups, així que vam passar la vesprada anant i venint, d’un escenari a un altre. Alguns dels grups que sí que coneixíem tocaven prou tard per als meus estàndards—soc una persona major des que vaig nàixer—, però vaig fer l’esforç d’aguantar despert fins a la matinada només per a gaudir dels concerts.

En arribar l’hora de plegar, ens vam adonar que havíem perdut l’últim autobús cap a Almassora. Ma germana, més coneixedora que jo del sistema de transport públic, va suggerir que tornarem en tren. “El de rodalia?” —vaig preguntar. Em va dir que no, que també era massa tard per a eixe. “L’altre, el bo.” —va comentar. Guiat per Berta, vam arribar fins a una parada de tren, a peu de carrer, que jo no havia vist en ma vida. Allà no n’hi havia cap, de tren, així que vam haver d’esperar. Tres minuts després, el carrer va començar a omplir-se de boira, densa, d’aquelles que et fan dubtar de l’existència de la ciutat.

D’entre el banc de boira, va aparéixer una locomotora a vapor de color verd i negre. Berta va alçar la mà per a avisar la maquinista que volíem pujar al tren. La dona ens va veure i va parar el vehicle. Ens va convidar a pujar amb ella a la locomotora, ja que no hi havia cap altre viatger a banda de nosaltres. Tenia ganes de xarrar, la dona. Vam acceptar de bon gust i, en muntar, començà el viatge de tornada cap a Almassora.

Vaig preguntar a Berta per aquella línia de tren, si era nova, que a mi no em sonava. Fulgència, la maquinista, ens va sentir i va participar de seguida en la conversa.

—Açò és més vell que l’anar a peu! —va exclamar.— Encara recorde quan instal·làrem les primeres vies, quina festa, quin comboi! Sabeu que vaig ser jo qui va portar el ferrocarril a la Plana?

Tenint en compte l’edat que aparentava Fulgència, a mi no em quadraven les dates, però tampoc volia contradir-la, així que em vaig limitar a assentir i mostrar interés. Ella ens va narrar totes les penúries que va passar a l’hora de convertir-se en maquinista: va haver d’anar a Andorra, la Jove, perquè li ensenyaren l’ofici. Tot i la falta de versemblança del relat, estava gaudint de la narració. Hi ha gent que té una habilitat extraordinària per a contar històries. Fulgència n’era una.

En un punt indeterminat del trajecte, vam veure, entre la boira, que algun caradura havia aparcat el cotxe al mig de la via. Vaig avisar Fulgència perquè parara la màquina. Em va dir que no patira, que ja estava acostumada a aquelles insolències. En compte de frenar, va accelerar, a tot el que donava la màquina. No està bé del cap, ens matarem! —vaig pensar. Ma germana i jo no vam tenir temps més que per a agarrar-nos al primer que vam poder i preparar-nos per a l’impacte. Vam tancar els ulls i, després d’uns segons d’angoixa, els vam tornar a obrir, estranyats per no haver sentit el colp.

El primer que vam veure va ser la lluna plena. El cel estava ras. Vam mirar en totes direccions i vam comprendre, de seguida, el que havia passat. El tren s’havia enlairat per a salvar l’obstacle i ara volàvem per damunt de la boira, amb el polígon industrial que separa els dos municipis als nostres peus. Vaig comprovar, alleujat, que Berta es trobava bé. Per a una vegada que es quedava a dormir a ma casa, només faltava que acabarem els dos accidentats.

Fent gala de la seua veterania, Fulgència va continuar la seua narració com si no haguera passat res. Arribàrem a Almassora puntuals. La dona ens va fer el favor d’aterrar al carrer Sant Jaume, on teníem el pis llogat Aitana i jo. Li donàrem les gràcies i baixàrem del vehicle, que no va tardar a desaparéixer entre la boira.

Berta em va confessar que era la primera vegada que viatjava en eixe mitjà de transport. Només havia sentit llegendes d’una antiga locomotora que van desmantellar feia ja molts anys, però que vagava pels carrers de la capital quan les ànimes en pena ho necessitaven. Aquella nit, la intuïció l’havia portada a la parada. Tot i que no considere que ma germana i jo complim els requisits per a ser considerats “ànimes en pena”, la veritat és que aquell dia ens va venir bé que apareguera aquell tren ancestral.