Quan recorde el període en què vam viure a la Serratella, tinc la sensació que hi vam residir una dècada, però en realitat només van ser tretze o catorze mesos. Als pobles menuts, el temps passa més a poc a poc, els canvis acostumen a ser lents i subtils, i qualsevol novetat és notícia, així que l’arribada del nou capellà va ser tot un esdeveniment. L’antic capellà era prou major. Pujava a la Serratella els diumenges, després d’haver fet la missa d’un altre poble, no recorde quin. Com que arribava just de temps i Déu no espera ningú, sempre conduïa com si haguera de guanyar el gran premi de Fórmula 1. La carretera del poble és estreta i té moltes revoltes, així que tots patíem per si s’emportava algun grup de ciclistes per davant. ...

Hi ha molta gent que encara pensa que la Quarantamaula és un ésser imaginari, una simple eina d’extorsió utilitzada, com el Pare Noel, perquè els xiquets creguen. Algunes fonts la descriuen com una criatura amb cos cobert de plomes, mig humana, mig gallina; altres li atribueixen diverses formes, com la d’un gat o la d’un caragol. A la universitat de Castelló, però, coneixem la Quarantamaula real, aquella que va inspirar les llegendes. ...

Els records de la infantesa acostumen a ser els més preats. De vegades, però, no tinc clar si es basen en fets reals o, al contrari, són el resultat d’al·lucinacions causades per l’excés de sucre que consumíem als noranta. Una memòria que sí que sé amb certesa que va ocórrer és aquella vegada que vam construir un portal que connectava amb el que jo coneixia com a Bel-Air. Estic convençut de la veracitat del record perquè la meua cosina Ainhoa me l’ha corroborat. Ella també hi va participar. ...

Pocs coneixen la història real de com va arribar a l’alcaldia de València l’ésser immortal que ara la regenta. Tot va començar amb la instal·lació d’un mosaic gegant a la Universitat Jaume I. El mural ceràmic comptava amb quatre-centes divuit peces de gres porcellànic i ocupava una superfície de cent cinquanta-un metres quadrats. Li’l van encarregar a l’artista Manuel Sáez, qui ja havia treballat amb la universitat en altres ocasions, per a decorar un nou espai verd al campus, “El Jardí del Temps”. L’obra es va titular, oficialment, “Geometría ilustrada” i representava una cinta mètrica com la que utilitzen les modistes. En la cinta, en compte de números, apareixia la frase “Sapientia Sola Libertas Est” dividida en síl·labes separades, però, per la seua disposició, era fàcil confondre l’ordre de lectura i llegir una combinació de síl·labes diferent. ...

Fa cosa d’un any, Aitana i jo vam baixar a Castelló de la Plana amb la intenció de comprar un parell de pantalons. En el tema de la moda, soc defensor de l’austeritat més severa: només abandone les peces de roba quan amenacen de desintegrar-se per complet i ja no puc apedaçar-les. Com que feia tants anys des de l’última vegada que vaig comprar roba, totes les tendes que coneixia havien tancat, així que vam aparcar prop del centre de la ciutat per tal de buscar-ne de noves. ...

La decoració de la nostra casa mai ha sigut una de les nostres prioritats. El funcionalisme ha marcat totes i cada una de les decisions que hem pres a l’hora de comprar mobles, electrodomèstics i la resta d’objectes que habiten la nostra llar. És a dir, que no teníem diners per a comprar quadres. Com que tinc certes inclinacions artístiques, vaig pensar que era bona idea comprar una dotzena de llenços en blanc i pintures acríliques. D’aquesta manera podria entretenir-me pintant-los jo i podríem donar un poc de vida a una casa en què regnava la sobrietat absoluta. Per tal d’evitar caure en el vici de la procrastinació, vam penjar els llenços en blanc per tota la casa. Així, com que els veuria cada dia, no tindria més remei que afanyar-me a pintar-los. Pareixia bona idea. ...

Quan et fan falta els diners, qualsevol idea per a guanyar quatre perres pareix bona. En el meu cas, va coincidir la falta d’estalvis amb la convocatòria per a la plaça de jutge de pau del meu poble. Vaig considerar que era una manera fàcil d’ingressar vora noranta euros al mes. Total, vaig pensar, en un poble tan menut no pot haver-hi massa històries. Vaig jurar el càrrec, o prendre possessió, no sé, el terme legal que corresponga. La qüestió és que en uns pocs mesos des que vaig presentar la sol·licitud, em vaig convertir en jutge de pau. Al principi, tot va anar rodat. Tal com havia previst, la meua faena es limitava a signar unes quantes inscripcions als llibres de defuncions i naixements. És Evarista, la secretària del jutjat, l’encarregada de fer la major part del treball. ...