Amb el Yakuza Kiwami 2 m’ha passat exactament el mateix que amb el primer: l’he acabat amb la sensació que m’hauria agradat molt més si haguera jugat a l’original en el seu moment, en la primera dècada dels 2000, amb més temps lliure i sent vint anys més jove. El pitjor de tot és que un amic me’ls va recomanar en aquella època i no li vaig fer cas. Disculpa, Héctor. ...
Los surcos del azar, de Paco Roca, és un d’eixos còmics que ha passat anys i anys en la meua llista de lectures pendents. Havia sentit parlar tant d’ell que em feia un poc de por que no estiguera a l’altura de les expectatives. L’altre dia, passejant per la biblioteca de l’UJI, el vaig veure per casualitat i vaig decidir que ja era el moment de llegir-lo. I bé… amb raó havia sentit parlar tant d’ell! Si no visquera en un estat de cansament i falta de son permanent, m’haguera durat una nit. Molt recomanable. ...
Em fa un poc de vergonya reconéixer que encara no havia llegit La metamorfosi de Franz Kafka. En la meua defensa, només puc dir que el temps vital és limitat, que hi ha molts llibres per llegir, jocs per jugar, pel·lícules per mirar… i que l’anime de One Piece té 1147 episodis, en el moment d’escriure aquestes paraules. He llegit una reedició de 1992 de la traducció al català de 1978. En el pròleg, els editors lamenten no haver pogut mantenir el títol La transformació per a aquesta nova edició: el llibre s’havia fet molt popular en traduccions a altres llengües com a La metamorfosi i van haver de cedir. Així i tot, ells continuaven convençuts que La transformació era una millor traducció de l’original, Die Verwandlung, ja que l’autor bé podria haver fet servir el terme metamorphose, si haguera volgut. ...
El joc més fascinant m’estava esperant en la safata d’entrada des de juliol. És un dels llibres1 de Carles Bellver que podeu rebre per correu electrònic, un capítol cada dia de forma gratuïta, subscrivint-vos des d’aquesta pàgina. Jo ho vaig fer aquest estiu, però me l’estava reservant per a quan passara el maleït examen d’anglés. L’espera ha valgut la pena, però. Tenia moltes ganes de llegir-lo i se m’ha fet curt. Molt curt. Com passa amb la resta de llibres de Carles, la lectura d’El joc més fascinant és perillosa, arriscadament inspiradora. Almenys per a mi. Pensava que, amb els contes antibiogràfics, havia matat –i soterrat!– el cuquet d’escriure relats, però ara ja no ho veig tan clar. ...
Anit vaig acabar la versió en audiollibre d’American Gods, de Neil Gaiman. Ha sigut el meu primer contacte amb aquest format i, encara que he trobat a faltar la possibilitat de modificar el ritme de lectura per a dedicar-li més temps a certes parts i menys a unes altres, l’experiència, en general, m’ha agradat. Vaig començar a escoltar-lo com a una manera d’autoenganyar-me, de fer-me creure que m’estava preparant una prova d’anglés. Ja feia un temps que només llegia en anglés per eixe motiu i, com que ja tenia ganes de tornar als llibres en valencià, pensava que, una vegada passara l’examen, el deixaria a mitges i encetaria algun dels que tinc pendents. Com que no ha sigut així, podem dir que l’he gaudit prou. ...
Aquesta setmana, en una conversa amb Suso i Carles sobre la nostra incapacitat de recordar detalls sobre les pel·lícules que mirem o els llibres que llegim, Carles va comentar que, aparentment, escriure microressenyes l’ajudava a fixar un poc millor allò que havia llegit i que, des que no ho fa, el problema de memòria s’ha agreujat. Jo vaig haver de començar a fer una llista de les pel·lícules que mire perquè he arribat al punt de no recordar ni tan sols si ja l’he vist o no. ...
Ara que he acabat de llegir tots els llibres de Carles Bellver, ja puc fer la meua ressenya: de totes les obres que m’han fet plantejar la idea d’escriure un llibre, la de Carles és l’única que m’ha inspirat prou per a posar-m’hi seriosament.