Microressenya

Soc d’eixes persones que pensen que l’èxit d’un joc de Spider-Man depén, pràcticament de manera exclusiva, de si s’ha encertat el balanceig amb el fil d’aranya, el web swinging. Si li llevares aquest encert al d’Insomniac, et quedaries només amb un altre joc de món obert amb centenars de tasques repetitives i combat inspirat en la saga Arkham de Rocksteady. Però el web swinging és genial i, per tant, el joc també. Fa goig desplaçar-se per la ciutat, escalar edificis, saltar, caure en picat i esperar fins a l’últim segon per a disparar el fil d’aranya… Tot això mentre Peter manté converses telefòniques amb Mary Jane, la tia May i companyia. Amb la saturació de pel·lícules de Marvel havia perdut l’interés pels superherois, però aquest joc m’ha fet tornar les ganes de llegir-me els còmics de Spider-Man. Esperem que se me’n passen prompte, que n’hi ha massa!

Vuit mesos després de començar a jugar-lo, ahir vaig acabar Baldur’s Gate 3 (Larian Studios, 2023). És un videojoc llarguet, però m’ha costat tant arribar al final perquè estic en un punt de la meua vida en què trobar un parell d’hores per a jugar sense interrupcions és complicat. Odie el fet que encara hi haja jocs que no et deixen pausar en qualsevol moment en el mode d’un sol jugador. En el cas de BG3, si la interrupció t’agafa a mitjan cinemàtica, oblida’t de veure eixa part de la història. Una solució cutre per a evitar-ho és guardar i carregar la partida després, però no és gens còmode. ...

Ja fa uns dies que vaig acabar de llegir l’últim llibre de Carles Bellver, però no m’havia assegut a escriure la ressenya perquè em resulta difícil parlar de l’obra sense córrer el risc de calumniar l’autor. Quan vaig escriure la ressenya de l’àlbum Primer Moviment, se’m va acusar de culpar recurrentment els Carles. Com si no fora vox populi que tots els Carles formen part d’una organització dedicada a l’estudi de les ciències ocultes i que tenen el costum de fer pactes amb éssers de l’inframon per tal d’obtenir habilitats artístiques excepcionals. Ara ens diran que és coincidència que Carles Caselles munte un grup anomenat Romàntic Dimoni al mateix temps que Carles Bellver escriu Un dimoni en pràctiques… ...

Mai haguera imaginat que acabaria comprant el meu primer disc de vinil en 2026. De fet, fins fa un parell de mesos, m’haguera atrevit a predir que no en compraria un mai. La culpa la té Carles Caselles i el seu nou projecte post-Smoking Souls, Romàntic Dimoni. Em vaig alegrar molt en veure que tornava i volia donar-li suport d’alguna manera. Normalment, compre samarretes o versions digitals dels àlbums, però, com que en la botiga oficial només estava disponible la versió en vinil de Primer moviment, aquesta vegada vaig fer una excepció. ...

De vegades, pot resultar aclaparadora la quantitat de personatges i fets històrics que apareixen en aquest manga, però, si deixem de banda el context, trobem històries universals: poderosos aprofitant-se de la curiositat espiritual de la gent, rics vivint a cor què vols mentre els pobres moren de fam i erudits desencantats amb un sistema injust. Potser per això aquest còmic ambientat en el Japó del segle XV m’ha recordat a Ya no basta con rezar (Aldo Francia, 1972), una pel·lícula que ens mostra el Xile de 1967. ...

Perdoneu que faça espòilers d’aquesta pel·lícula, però necessite queixar-me obertament de la tortura autoinfligida que va suposar el seu visionat per a recuperar-me un poc. La trama, d’entrada, em va resultar intrigant: els marcians tenen un problema amb la xicalla, que es nega a menjar i té dificultats per a dormir. Després de consultar un ancià amb certa autoritat en la societat marciana, arriben a la conclusió que el problema és que xiquetes i xiquets han oblidat com es juga. El líder de Mart decideix que l’única solució és viatjar a la Terra i segrestar el Pare Noel. I això fan els marcians, emportant-se també un parell de xiquets terrícoles que es troben pel camí. ...

Amb el Yakuza Kiwami 2 m’ha passat exactament el mateix que amb el primer: l’he acabat amb la sensació que m’hauria agradat molt més si haguera jugat a l’original en el seu moment, en la primera dècada dels 2000, amb més temps lliure i sent vint anys més jove. El pitjor de tot és que un amic me’ls va recomanar en aquella època i no li vaig fer cas. Disculpa, Héctor. ...