Ja fa uns dies que vaig acabar de llegir l’últim llibre de Carles Bellver, però no m’havia assegut a escriure la ressenya perquè em resulta difícil parlar de l’obra sense córrer el risc de calumniar l’autor.
Quan vaig escriure la ressenya de l’àlbum Primer Moviment, se’m va acusar de culpar recurrentment els Carles. Com si no fora vox populi que tots els Carles formen part d’una organització dedicada a l’estudi de les ciències ocultes i que tenen el costum de fer pactes amb éssers de l’inframon per tal d’obtenir habilitats artístiques excepcionals. Ara ens diran que és coincidència que Carles Caselles munte un grup anomenat Romàntic Dimoni al mateix temps que Carles Bellver escriu Un dimoni en pràctiques…
Les notes de Bellver al final del llibre, en les que intenta aclarir quines parts del llibre són ficció i quines no, em fan sospitar que, en realitat, el que he llegit no són contes sinó cròniques de fets que l’Església Catòlica, entre altres entitats sectàries, ens han intentat amagar. Podríem considerar l’obra, per tant, una eina de soft disclosure, que és el terme que utilitzen els conspiranoics per a referir-se a les maneres de divulgar informació delicada entre el públic d’una manera indirecta, més discreta, més “suau”.
No sé si amb el temps es confirmaran les meues sospites o no, però jo pense guardar-me unes quantes còpies del llibre per si les agents del Vaticà intenten segrestar-lo. Per això, i perquè vull tornar-lo a llegir en un futur.