Després de setanta-dues fotos publicades en setanta-dos dies, crec que ja he complit amb el propòsit que em vaig marcar al gener. Comença a fer-me peresa l’obligació —autoimposada— de publicar una foto cada dia i, com que la idea era tornar a agafar-li el gust a fer fotos, no vull forçar la màquina i aconseguir l’efecte contrari. Potser intente publicar una foto a la setmana, per no perdre el costum, però sense la pressió de no trencar la ratxa. ...
Bé, ja està. S’ha acabat el procés de dol. Hui he tancat definitivament el compte de Twitter per tenir la consciència tranquil·la. Per sort, la major part de persones conegudes que quedaven allà han migrat a Bluesky, que no és ideal, però em serveix per a no perdre’ls la pista. Au! A fer la mà!
Normalment, no em faig cap propòsit amb l’arribada d’un nou any: amb les ocurrències que tinc al llarg de l’any ja vaig servit. Per no parlar dels projectes que he abandonat… aquest conte té ben poc d’antibiogràgic. Enguany, però, ha coincidit que vaig tindre una d’eixes ocurrències just quan acabava 2024. La idea era publicar una foto al dia en Pixelfed durant un temps indeterminat. Afegir la part de “temps indeterminat” al propòsit va ser tot un encert: dues setmanes després de Cap d’Any, ja puc dir que he assolit l’objectiu establert per a 2025. Així i tot, segurament, continuaré publicant una foto diària durant algunes setmanes més —mesos, si em preguntes un dia que estiga motivat. ...
Quan pensava que Soasig Chamaillard ja no em podia impressionar amb les seues figures de la Verge, em sorprén amb aquesta obra mestra.
La setmana passada vaig decidir esborrar totes les publicacions del meu compte a X, l’antic Twitter. És un pas més en el meu procés de dol, que acabarà quan, finalment, tanque el compte. Encara no estic preparat, però, per a acomiadar-me del tot. No és per la por de no assabentar-me “del que està passant”, és per les quatre o cinc persones de les quals perdria completament la pista si no fos per la plataforma del pardalet. ...
Ja fa un parell de mesos que vaig veure aquest vídeo sobre l’origen del mem conegut com a Skull Trumpet o Doot Doot i, sorprenentment, encara pense en ell de tant en tant. Em resulta curiós perquè no solc retindre molta informació dels vídeos que mire les nits que no puc dormir. Menys encara, si es tracta d’una espècie de documental de més de quaranta minuts sobre l’autoria d’un mem que ni tan sols coneixia fins a aquell moment. ...