Sempre he sentit certa repulsió cap a la mar. També respecte i, fins i tot, temor. La mar no deixa de ser un desert d’aigua, una trampa mortal per als humans mortals. Per als immortals imagine que no.
Mai he comprés el comportament dels turistes que a l’estiu es desplacen en massa a municipis costaners que a l’hivern pareixen pobles fantasma. Potser si haguera tingut la platja més lluny, sí que haguera xalat amb eixe tipus de vacances. Però em vaig criar a Castelló de la Plana i, per a mi, la platja és sinònim de calor, arena i hordes de persones que lluiten per poder torrar-se al sol estant un poquet més prop de la mar que el veí.
Moltes vegades m’han sentit dir que “jo soc més de muntanya”, quan realment el que volia dir és que no m’agrada gens la mar. Una vegada mon pare em va portar a pescar en una barqueta. No hi vaig tornar mai més. Quin mareig, quina manera de patir! I ni tan sols m’agrada el peix!
Així i tot, mai he considerat que tinguera fòbia a la mar, simplement, preferia evitar les barques i les platges. Això va canviar, però, un dissabte a la vesprada. Feia calor, així que tenia totes les finestres de casa obertes. De sobte el vent va començar a bufar de llevant i, sense pensar-ho un segon, em vaig alçar per tancar totes les finestres. Tenia la sensació que la brisa que entrava per la finestra em cremava la pell. Vaig entrar en un estat de pànic incontrolable. Tot i estar tancat a casa, sentia com l’aire salat entrava als pulmons i m’ofegava.
En aquest punt és quan la memòria em balla un poc i ja no tinc clar quines parts són records i quines malsons. Recorde que vaig eixir de casa amb les claus del cotxe a la mà i vaig començar a conduir. Vivia en un poble de muntanya des del qual es veu la mar, així que, en incorporar-me a la carretera, la vaig trobar de cara. Frenada en sec. Òbviament el que vaig veure no era real. No podia ser-ho. A l’horitzó, una figura gegant s’alçava sobre el que pareixien dues cames. Jo em trobava a uns trenta quilòmetres de la mar, així que allò devia ser tan alt com alguna de les muntanyes del Maestrat. No sabria dir a quants camps de futbol correspon, és una unitat de mesura que no em van ensenyar a l’escola.
Sense rumiar-ho massa, vaig pegar la volta i vaig començar a conduir en direcció contrària a la mar. L’objectiu era allunyar-me el més possible de la massa d’aigua i d’aquella criatura misteriosa. Van passar hores i hores. Imagine que en algun punt vaig parar per omplir-ne el dipòsit, però jo no ho recorde. Em trobava en un estat mental tan destorbat que, sense adonar-me’n, em vaig trobar de cara amb la mar una altra vegada. Vaig baixar del cotxe, assumint que mai aconseguiria alliberar-me d’ella i el seu aire salat.
Em pareixia curiós que, tot i estar davant de la platja, el paisatge no em resultava del tot familiar. És més, els cartells estaven escrits en una llengua que entenia, però no era valencià. Era capaç d’entendre fragments de les converses de les persones amb les quals em creuava, però definitivament no parlaven la meua llengua.
En eixe moment va ser que vaig recuperar, fins a cert punt, el trellat i vaig caure que, fugint de la Mediterrània, havia acabat arribant a l’Atlàntic. Mira que s’ha de ser burro. Assegut baix l’ombra del far d’Aveiro, tractava de recordar com havia arribat fins allí quan una dona major se’m va apropar.
Parlava portugués, però vaig comprendre que no era la primera vegada que aquella dona es trobava amb algú trastornat per la presència de la mar com jo en aquell moment. Es coneix que molta gent pateix d’aquesta fòbia sobtada. La senyora em va informar que existeix una ciutat secreta on viuen totes aquelles persones que troben la mar insuportable. Com coneixia aquella dona una ciutat secreta no ho sabré mai, però va ser tan amable com per a dir-me on podia trobar-la.
—O senhor tem que ir para Andorra. —va dir.
— La Vella? —vaig preguntar jo. La dona va rebufar, va pegar mitja volta i va marxar.
Intrigat per la possible existència d’una ciutat secreta i decidit a allunyar-me tot el que poguera de l’aigua salada, vaig tornar a la carretera, aquesta vegada en direcció a Andorra, la Vella, que és l’única que coneixia en aquell moment.
En arribar, vaig veure que les portes d’Andorra estaven tancades. No recordava que la capital del Principat estiguera tancada amb portes de fusta, però feia quasi vint anys que hi havia estat per última vegada, així que vaig deduir que em fallava la memòria. A uns quinze metres de les portes, hi havia una garita. M’hi vaig apropar i vaig saludar a Bartomeu, l’home que controla l’accés a Andorra la Vella.
—Bon dia, estic buscant una ciutat secreta i m’han comentat que la trobaria ací. Podria vosté obrir-me les portes perquè puga entrar? —vaig preguntar.
—Ciutat secreta? S’ha equivocat vosté d’Andorra, bon home. Ha d’anar vosté a Andorra la Jove. —contestà Bartomeu.
El guarda, molt amable, em va donar indicacions per arribar a la ciutat secreta d’Andorra, ubicada a una vall dels Pirineus, entre dues serralades immenses. Allà vaig trobar una construcció de pedra que dona accés a un túnel que s’endinsa en una de les muntanyes. A l’entrada m’esperava Rebeca, l’encarregada de seleccionar aquelles persones que podran viure a la ciutat secreta. Portava un got d’aigua a la mà. En apropar-me, sense donar-me temps ni tan sols a dir bon dia, em va llançar l’aigua a la cara.
Es coneix que vaig perdre el coneixement, perquè el següent que recorde és despertar-me en l’habitació d’hospital més moderna i millor equipada que he vist en ma vida. Al moment, Rebeca va entrar i em va explicar que havia superat la prova d’accés a Andorra la Jove, la ciutat secreta de les persones que odien la mar.
—Quina prova? —vaig preguntar.
—Ací només poden viure les persones que coneixen la veritat sobre la mar, aquelles que han contemplat els horrors que amaga i han decidit allunyar-se d’ella per sempre. Quan algú aconsegueix trobar l’entrada de la ciutat, li llancem un got d’aigua de mar. Només els elegits es desmaien —va explicar Rebeca.
Durant tres setmanes, vaig rebre un curs de formació per adaptar-me a aquella societat utòpica. La ciutat està construïda a uns quants quilòmetres sota la superfície terrestre, baix d’una gran cúpula coberta de pantalles gegants que simulen el cel, amb un cicle de nit i dia. Utilitzant l’energia geotèrmica i amb la tecnologia més avançada del món, han aconseguit ser autosuficients. Excepte peix, són capaços de produir qualsevol altre menjar de forma totalment automatitzada. La gent no necessita treballar i pot dedicar el seu temps a fer allò que li vinga de gust, ja que van desenvolupar un sistema en el qual les màquines són capaces de fer totes les tasques necessàries i són tan eficients que no es produeixen avaries.
De bon grat, vaig oblidar el meu antic ofici de forner i em vaig dedicar a l’escultura, una d’aquelles coses que sempre havia volgut aprendre. Al cap de poques setmanes, ja havia format un cercle d’amistats que compartien les meues inquietuds artístiques. Un pintor australià, una directora de cine russa, una escriptora portuguesa i un fotògraf palestí. Cada dimecres a migdia, ens reuníem en un dels restaurants d’Andorra la Jove per dinar i xarrar fins que es feia de nit. Cadascú parlava en la seua llengua, però gràcies als traductors neuronals que van inventar els fundadors de la ciutat, tots ens enteníem.
En tots els sentits, Andorra la Jove era la ciutat estat perfecta: sanitat, educació, justícia, pau, benestar… Però un d’aquells dimecres va fer que es trencara la il·lusió del paradís per a mi. Warlimpirrnga, el meu amic pintor, va proposar que aquella setmana podríem dinar una fideuà al restaurant L’odore della morte. Com a tots els va paréixer una bona idea, jo també hi vaig acceptar, encara que m’estranyava un poc que la carta gastronòmica d’una civilització que vivia sense peix comptara amb la fideuà entre els seus plats.
Quan el cambrer autòmat ens va servir el dinar, les meues sospites es van confirmar. Tenia al davant una aberració culinària a base de fideus, llonganisses, albergínies i pinya. PINYA! Fet una fera, em vaig alçar i vaig cridar que allò no era fideuà —AÇÒ SÓN FIDEUS AMB COSES! —vaig exclamar. Els meus companys em van intentar explicar que, com a la ciutat no es podia pescar, per raons evidents, van consensuar entre tots quins ingredients havia de portar la fideuà i ho van incorporar en el text constitucional d’Andorra la Jove. Afirmaven que canviar-ho suposaria trencar un dels pilars bàsics de la civilització i que podria acabar amb l’harmonia i la pau que allà regnava.
Indignat, em vaig alçar i vaig abandonar la ciutat secreta per sempre. Hi ha coses que no es poden tolerar. He tornat al poble, al meu ofici de forner. Ara treballe per pagar la hipoteca, la llum i altres moltes factures que no existeixen a l’Estat de la gent que odia la mar. Com que no tinc temps, he hagut de deixar l’escultura i moltes vegades he de parlar a la gent en castellà perquè diuen que no m’entenen si no parle en “cristiano”. Encara tinc una intensa fòbia a la mar. Hi ha matins que, quan torne de treballar, mire cap a la platja d’Alcossebre i torne a veure aquella figura monstruosa que s’alça sobre la Mediterrània. Sé que un dia em farà perdre el poc trellat que em queda i em tancaran en algun centre psiquiàtric, però, xe, que bona està la fideuà com Déu mana!