A la Serratella tenim un bancal que sempre ha format part del patrimoni de la nostra família. O almenys això és el que conta la nostra història, transmesa de forma oral i enregistrada només en la memòria dels pocs membres de la família que han parat atenció als relats dels majors.
Independentment que la història siga fiable o no, amb la mort de m’auelo vaig sentir la responsabilitat de continuar la tradició familiar i treballar la terra amb mon pare. Com que tota la collita estava destinada a l’autoconsum, teníem un poc de tot: una olivera, alguns noguers i avellaners, una figuera… Per sort, al bancal hi havia un pou, així que a l’estiu també plantàvem cultius de regadiu: tomates, albergínies, cogombres i qualsevol altra cosa que ens passara pel cap.
Així vam anar fent durant uns anys, autoabastint-nos de fruites i verdures i regalant tot l’excés de producció a amics i familiars. Encara que no ho parega, un trosset de terra dona per a molt. L’any de l’aparició del riu tot va canviar, però.
Amb els nous naixements d’aigua al poble i el canvi radical de l’ecosistema, vam haver d’adaptar els cultius i la manera de treballar la terra. Coneixements ancestrals del poble com “no plantar les tomateres abans de la ventà de Sant Pasqual” van quedar obsolets. Havíem d’improvisar i provar noves tècniques de cultiu, així que vaig parlar amb el planteriste que puja els divendres al mercat d’Albocàsser i vam començar a conrear noves varietats d’hortalisses.
De les noves collites que vam produir, la més impressionant va ser, sense cap mena de dubte, la tantique pepo, que ara coneixem com a melona monumental. Per alguna raó que encara no coneixem, este tipus de melonera només pot créixer al nostre bancal. Altres llauradors del poble han intentat sembrar-la i cap ha aconseguit que la planta visquera més d’un mes. Al principi, pensàvem que el planteriste s’havia enganyat i ens havia venut algun tipus de planta tropical exòtica que no arribaria a fer cap fruit.
Allò no parava de créixer. Fulles de metre i mig s’estenien per tot el bancal, cobrint tota la superfície i, fins i tot, la paret de pedra. Va arribar setembre i la planta no feia intenció de traure cap flor i, com tots sabem, sense flor no hi ha fruita. Mon pare volia tallar la mata de soca-rel i donar la temporada per perduda, però jo tenia curiositat per saber com de gran podia arribar a fer-se aquella monstruositat.
Finalment, al novembre la melonera va traure una flor, només una. Això sí, ens haguera fet falta una cinta mètrica per saber-ne les mides. Pocs dies després ja teníem totes les abelles i altres pol·linitzadors del terme al nostre bancal: no sempre tenen una font inesgotable de menjar al novembre. La flor es va assecar en un mes i la melona va començar a créixer a una velocitat que contradiu tota la teoria botànica. En qüestió de setmanes vam haver d’apuntalar la melona perquè no rodara bancal avall, ja que el pendent de la muntanya podria fer que la fruita enderrocara totes les cases del poble, situat a la part de baix.
Va ser quan la melona va arribar al bancal del veí que vam decidir perforar la pell amb la radial per comprovar si allò seria comestible o no. Vam enviar una mostra al laboratori de Catí i ens van confirmar que era meló d’Alger, meló d’aigua o síndria, com vulgueu dir-li (a ma casa és meló roig). Com que la part exterior ja estava madura, vam començar a repartir trossos de melona a la gent del poble, però prompte ens vam adonar que, o exportàvem la producció a altres municipis, o es faria malbé.
Vam iniciar un negoci de venda de meló i, al cap de pocs mesos ja havíem arreplegat prou diners per a comprar tots els bancals de la contornada i establir una espècie d’operació de mineria de meló. Mineria, sí. Vam haver d’obrir túnels i galeries a l’interior de la melona per tal de traure de manera industrial tot aquell producte. En poc temps, ens vam convertir en els principals proveïdors de meló d’Alger al món. En produíem tant, que rebentàrem per complet el mercat. El preu va caure a mínims històrics, la resta d’agricultors va abandonar el cultiu de totes les varietats de meló d’Alger i, finalment, la gent va avorrir la melona monumental i natros vam haver de tancar el negoci i acomiadar als més de tres-cents treballadors que s’encarregaven de l’extracció, distribució i venda del producte.
Com que la meua intenció no va ser mai guanyar diners amb el bancal, el tancament del negoci no em va afectar massa anímicament. El que sí que m’hi haguera sabut greu és que es llançara a perdre la melona. Potser és un sentiment de postguerra que m’ha transmés m’auela, però mai he pogut deixar fer malbé el menjar. No s’ha de tirar res, millor morir de fartera.
Així doncs, vaig decidir construir un mas dins de la melona. Agraïsc estar fresquet tot l’any sense la necessitat d’instal·lar un aparell d’aire condicionat, encara que la humitat és, de vegades, insuportable. Tinc gallines, cabres, ovelles i vaques, totes alimentades a base de meló i altres verdures que creixen a l’ecosistema que s’hi ha format dins. A poc a poc, tota classe d’animals salvatges van anar instal·lant-se a l’interior: oronetes, musteles, genetes… Curiosament, mantenint sempre l’equilibri entre espècies. Les raboses controlen la població de conills i els llops fan el mateix amb la de porcs senglars. M’alegra saber que els pobres animals han trobat una espècie de santuari a on sobreviure, perquè tinc entés que la comarca s’ha emplenat de cocodrils i altres bèsties exòtiques invasores.