La primera vegada que vaig conéixer un Pau Salas d’altre univers pensava que m’estava prenent el pèl. L’individu en qüestió afirmava ser una versió alternativa de mi, d’un món paral·lel en què l’esperit de Rita Barberà es dedicava a fer bolos amb un grup de folk lo-fi radical i un ésser innominable regentava l’alcaldia de València. Aquell Pau havia experimentat el viatge entre dimensions des de ben menut. Amb l’ajuda de la seua versió d’Ainhoa, la nostra cosina, havia creat un portal a un altre planeta en la seua infantesa, cosa que el va marcar de per vida....

Mai he tingut por a la mort. A la meua, en concret; la d’altres persones sí que em provoca angoixa. Podríem dir que no soc un apassionat de la vida. De vegades, he desitjat, fins i tot, perdre-la. És una idea perillosa, però, la de desitjar la mort. Una vegada que li obris la porta al teu pensament, ja no se’n va mai. T’acompanya per a tota la vida, no pots desfer-te d’ella....

Les visites inesperades no m’han agradat mai. Sé que a molts pobles és costum apropar-se a cal veí per a xarrar i fer-se un café, però soc prou reservat i el contacte social no planificat sempre m’ha alterat una mica. Encara més quan la visita no ve del carrer de baix, sinó d’un altre planeta. Farà cosa de tres setmanes, una vesprada, estava preparant-me un suc per a berenar. Ja havia espremut la primera meitat d’una taronja i em disposava a fer el mateix amb la segona quan van tocar a la porta de casa....

Mai coneixes amb certesa l’efecte que tindran en altres persones les paraules que dius, o les que escrius. El juliol de 2020, inspirat pels relats que un company de la faena estava compartint per una coneguda xarxa social, vaig tornar a publicar una entrada al meu blog, que feia molt de temps que havia abandonat. El conte que vaig escriure tenia una part autobiogràfica i una altra fantàstica, o això pensava jo en aquell moment....

Quan algú t’ofereix viatjar en el temps és difícil no acceptar l’oferta, i més encara si el viatge és gratuït! Després que un grup d’investigació de la Universitat Jaume I desenvolupara un component químic capaç de transportar matèria orgànica en l’espai i en el temps, la institució va demanar voluntaris entre la seua plantilla per provar l’invent. Pèrdua d’extremitats, ceguera, al·lucinacions i diarrea, eixos eren els possibles efectes secundaris del fàrmac....

Quan recorde el període en què vam viure a la Serratella, tinc la sensació que hi vam residir una dècada, però en realitat només van ser tretze o catorze mesos. Als pobles menuts, el temps passa més a poc a poc, els canvis acostumen a ser lents i subtils, i qualsevol novetat és notícia, així que l’arribada del nou capellà va ser tot un esdeveniment. L’antic capellà era prou major. Pujava a la Serratella els diumenges, després d’haver fet la missa d’un altre poble, no recorde quin....

Hi ha molta gent que encara pensa que la Quarantamaula és un ésser imaginari, una simple eina d’extorsió utilitzada, com el Pare Noel, perquè els xiquets creguen. Algunes fonts la descriuen com una criatura amb cos cobert de plomes, mig humana, mig gallina; altres li atribueixen diverses formes, com la d’un gat o la d’un caragol. A la universitat de Castelló, però, coneixem la Quarantamaula real, aquella que va inspirar les llegendes....