Mon pare es dedica, professionalment, a vendre cotxes, però ell realment és fuster. I també caçador, mecànic, electricista, llaurador, fontaner, pintor i altres oficis que ara no em venen al cap. El tema és que, a casa, contractar un professional perquè arregle alguna cosa és sempre l’última opció. Quasi una deshonra. Amb eixe esperit d’autosuficiència, mon pare, mon germà i jo vam mamprendre la reconstrucció d’una de les parets del bancal, desfeta per una solsida. No teníem ni idea de com fer-ho, era la nostra primera experiència amb la pedra seca. El primer pas, vam intuir, consistia a llevar tot el material que havia envaït el bancal en el moment del despreniment. Separàvem a una banda les pedres, que utilitzaríem més endavant per refer la paret, i a l’altra la terra, que deixaríem al bancal. ...

La primera vegada que vaig conéixer un Pau Salas d’altre univers pensava que m’estava prenent el pèl. L’individu en qüestió afirmava ser una versió alternativa de mi, d’un món paral·lel en què l’esperit de Rita Barberà es dedicava a fer bolos amb un grup de folk lo-fi radical i un ésser innominable regentava l’alcaldia de València. Aquell Pau havia experimentat el viatge entre dimensions des de ben menut. Amb l’ajuda de la seua versió d’Ainhoa, la nostra cosina, havia creat un portal a un altre planeta en la seua infantesa, cosa que el va marcar de per vida. Va decidir investigar el tema i va aconseguir viatjar, de forma segura, entre universos paral·lels. Aleshores, va començar a contactar amb altres versions d’ell mateix. Va convéncer uns pocs perquè anàrem a una espècie de convenció de Pau Salas. L’aplec dels alter ego, la va anomenar. ...

Mai he tingut por a la mort. A la meua, en concret; la d’altres persones sí que em provoca angoixa. Podríem dir que no soc un apassionat de la vida. De vegades, he desitjat, fins i tot, perdre-la. És una idea perillosa, però, la de desitjar la mort. Una vegada que li obris la porta al teu pensament, ja no se’n va mai. T’acompanya per a tota la vida, no pots desfer-te d’ella. Pots arraconar-la, oblidar-la temporalment, però està sempre a l’aguait, esperant eixe mal dia, eixe moment de tristesa que li dona forces i la fa reviscolar. ...

Les visites inesperades no m’han agradat mai. Sé que a molts pobles és costum apropar-se a cal veí per a xarrar i fer-se un café, però soc prou reservat i el contacte social no planificat sempre m’ha alterat una mica. Encara més quan la visita no ve del carrer de baix, sinó d’un altre planeta. Farà cosa de tres setmanes, una vesprada, estava preparant-me un suc per a berenar. Ja havia espremut la primera meitat d’una taronja i em disposava a fer el mateix amb la segona quan van tocar a la porta de casa. En obrir, em vaig trobar amb un ésser de rostre pàl·lid, amb els ulls grans i negres. Vestia una camisa roja estampada amb palmeres, banyador i xancles. En un primer moment vaig pensar que es tractava d’un turista madrileny que s’havia perdut buscant Orpesa. No n’he vist mai cap, de madrileny, així que no sé exactament quina forma tenen. Ho vaig descartar, però, quan l’ésser es va adreçar a mi en valencià. És conegut, per tot el País Valencià, que els turistes madrilenys, a causa d’una distròfia cerebral, són incapaços d’aprendre una altra llengua, i per això tots els fem el favor de parlar-los en castellà quan estiuegen a la nostra costa. ...

Mai coneixes amb certesa l’efecte que tindran en altres persones les paraules que dius, o les que escrius. El juliol de 2020, inspirat pels relats que un company de la faena estava compartint per una coneguda xarxa social, vaig tornar a publicar una entrada al meu blog, que feia molt de temps que havia abandonat. El conte que vaig escriure tenia una part autobiogràfica i una altra fantàstica, o això pensava jo en aquell moment. ...

Quan algú t’ofereix viatjar en el temps és difícil no acceptar l’oferta, i més encara si el viatge és gratuït! Després que un grup d’investigació de la Universitat Jaume I desenvolupara un component químic capaç de transportar matèria orgànica en l’espai i en el temps, la institució va demanar voluntaris entre la seua plantilla per provar l’invent. Pèrdua d’extremitats, ceguera, al·lucinacions i diarrea, eixos eren els possibles efectes secundaris del fàrmac. Per això, i pel fet que s’administrara en forma de supositori, vam ser poques les persones que ens vam oferir a participar en l’experiment. ...

Quan recorde el període en què vam viure a la Serratella, tinc la sensació que hi vam residir una dècada, però en realitat només van ser tretze o catorze mesos. Als pobles menuts, el temps passa més a poc a poc, els canvis acostumen a ser lents i subtils, i qualsevol novetat és notícia, així que l’arribada del nou capellà va ser tot un esdeveniment. L’antic capellà era prou major. Pujava a la Serratella els diumenges, després d’haver fet la missa d’un altre poble, no recorde quin. Com que arribava just de temps i Déu no espera ningú, sempre conduïa com si haguera de guanyar el gran premi de Fórmula 1. La carretera del poble és estreta i té moltes revoltes, així que tots patíem per si s’emportava algun grup de ciclistes per davant. ...