Mai he tingut por a la mort. A la meua, en concret; la d’altres persones sí que em provoca angoixa. Podríem dir que no soc un apassionat de la vida. De vegades, he desitjat, fins i tot, perdre-la. És una idea perillosa, però, la de desitjar la mort. Una vegada que li obris la porta al teu pensament, ja no se’n va mai. T’acompanya per a tota la vida, no pots desfer-te d’ella....

Les visites inesperades no m’han agradat mai. Sé que a molts pobles és costum apropar-se a cal veí per a xarrar i fer-se un café, però soc prou reservat i el contacte social no planificat sempre m’ha alterat una mica. Encara més quan la visita no ve del carrer de baix, sinó d’un altre planeta. Farà cosa de tres setmanes, una vesprada, estava preparant-me un suc per a berenar. Ja havia espremut la primera meitat d’una taronja i em disposava a fer el mateix amb la segona quan van tocar a la porta de casa....

Mai coneixes amb certesa l’efecte que tindran en altres persones les paraules que dius, o les que escrius. El juliol de 2020, inspirat pels relats que un company de la faena estava compartint per una coneguda xarxa social, vaig tornar a publicar una entrada al meu blog, que feia molt de temps que havia abandonat. El conte que vaig escriure tenia una part autobiogràfica i una altra fantàstica, o això pensava jo en aquell moment....

Quan algú t’ofereix viatjar en el temps és difícil no acceptar l’oferta, i més encara si el viatge és gratuït! Després que un grup d’investigació de la Universitat Jaume I desenvolupara un component químic capaç de transportar matèria orgànica en l’espai i en el temps, la institució va demanar voluntaris entre la seua plantilla per provar l’invent. Pèrdua d’extremitats, ceguera, al·lucinacions i diarrea, eixos eren els possibles efectes secundaris del fàrmac....

Quan recorde el període en què vam viure a la Serratella, tinc la sensació que hi vam residir una dècada, però en realitat només van ser tretze o catorze mesos. Als pobles menuts, el temps passa més a poc a poc, els canvis acostumen a ser lents i subtils, i qualsevol novetat és notícia, així que l’arribada del nou capellà va ser tot un esdeveniment. L’antic capellà era prou major. Pujava a la Serratella els diumenges, després d’haver fet la missa d’un altre poble, no recorde quin....

Hi ha molta gent que encara pensa que la Quarantamaula és un ésser imaginari, una simple eina d’extorsió utilitzada, com el Pare Noel, perquè els xiquets creguen. Algunes fonts la descriuen com una criatura amb cos cobert de plomes, mig humana, mig gallina; altres li atribueixen diverses formes, com la d’un gat o la d’un caragol. A la universitat de Castelló, però, coneixem la Quarantamaula real, aquella que va inspirar les llegendes....

Els records de la infantesa acostumen a ser els més preats. De vegades, però, no tinc clar si es basen en fets reals o, al contrari, són el resultat d’al·lucinacions causades per l’excés de sucre que consumíem als noranta. Una memòria que sí que sé amb certesa que va ocórrer és aquella vegada que vam construir un portal que connectava amb el que jo coneixia com a Bel-Air. Estic convençut de la veracitat del record perquè la meua cosina Ainhoa me l’ha corroborat....