Anit no podia dormir i, per algun motiu desconegut, em va pegar per intentar escriure un haiku. Entre altres coses, em vaig adonar que no havia comptat síl·labes des de l’institut i havia oblidat completament les normes.
Aquest va ser el meu primer intent:
La vida passa.
Passa volant la vida.
Com un caragol.
Cinc, set, cinc, vaig comptar. Sort que ara tenim eines que ens permeten comptar síl·labes d’una manera més precisa, perquè resulta que, segons el criteri poètic, el primer vers en té quatre i, el segon, sis. D’altra banda, vaig llegir que per a fer un haiku en català hem de formar versos de quatre, sis i quatre síl·labes respectivament, així que, en teoria, només havia d’adaptar l’últim vers.
La vida passa.
Passa volant la vida.
Com la tortuga.
Ja està, no? En principi ja ho tindríem… però no! Trenta segons de lectura de la Viquipèdia després, vaig comprendre que intentar escriure haikus sense saber què és realment un haiku és una bona manera d’acabar escrivint una cosa que no és un haiku. Si no ho he entés malament, a causa de l’absència de referències a les estacions, el que vaig escriure no és un haiku, sinó un senryū.
Pareix que la referència a les estacions i altres elements del haiku tradicional estan caent en desús i, per tant, el que he escrit sí que podria ser considerat com a tal. Però no ho tinc clar. El debat sobre la forma “verdadera” del haiku pot ser interessant, però jo el que volia era dormir.
El sol traspunta.
Una altra nit en blanc.
Amarg café.