Llibres

Demane disculpes, de manera preventiva, a aquelles persones que estiguen fartes de veure com, cap a finals d’any, les xarxes socials s’omplin de gent compartint les estadístiques de la música que han sentit, els llibres que han llegit i les pel·lícules que han vist. A mi m’agrada, però, saber quines coses gaudeixen les persones del meu entorn. El que no m’acaba de convéncer és compartir eixa informació a mitjan desembre. Potser és una bovada, però no entenc per què hem de deixar fora unes setmanes a l’hora de calcular les estadístiques. ...

Em fa un poc de vergonya reconéixer que encara no havia llegit La metamorfosi de Franz Kafka. En la meua defensa, només puc dir que el temps vital és limitat, que hi ha molts llibres per llegir, jocs per jugar, pel·lícules per mirar… i que l’anime de One Piece té 1147 episodis, en el moment d’escriure aquestes paraules. He llegit una reedició de 1992 de la traducció al català de 1978. En el pròleg, els editors lamenten no haver pogut mantenir el títol La transformació per a aquesta nova edició: el llibre s’havia fet molt popular en traduccions a altres llengües com a La metamorfosi i van haver de cedir. Així i tot, ells continuaven convençuts que La transformació era una millor traducció de l’original, Die Verwandlung, ja que l’autor bé podria haver fet servir el terme metamorphose, si haguera volgut. ...

El joc més fascinant m’estava esperant en la safata d’entrada des de juliol. És un dels llibres1 de Carles Bellver que podeu rebre per correu electrònic, un capítol cada dia de forma gratuïta, subscrivint-vos des d’aquesta pàgina. Jo ho vaig fer aquest estiu, però me l’estava reservant per a quan passara el maleït examen d’anglés. L’espera ha valgut la pena, però. Tenia moltes ganes de llegir-lo i se m’ha fet curt. Molt curt. Com passa amb la resta de llibres de Carles, la lectura d’El joc més fascinant és perillosa, arriscadament inspiradora. Almenys per a mi. Pensava que, amb els contes antibiogràfics, havia matat –i soterrat!– el cuquet d’escriure relats, però ara ja no ho veig tan clar. ...

Anit vaig acabar la versió en audiollibre d’American Gods, de Neil Gaiman. Ha sigut el meu primer contacte amb aquest format i, encara que he trobat a faltar la possibilitat de modificar el ritme de lectura per a dedicar-li més temps a certes parts i menys a unes altres, l’experiència, en general, m’ha agradat. Vaig començar a escoltar-lo com a una manera d’autoenganyar-me, de fer-me creure que m’estava preparant una prova d’anglés. Ja feia un temps que només llegia en anglés per eixe motiu i, com que ja tenia ganes de tornar als llibres en valencià, pensava que, una vegada passara l’examen, el deixaria a mitges i encetaria algun dels que tinc pendents. Com que no ha sigut així, podem dir que l’he gaudit prou. ...

M’agrada comprar llibres de segona mà perquè, de vegades, imaginar la història de l’objecte pot ser més interessant que la que es narra a l’interior. Este m’ha arribat de Nova Zelanda. Un llibre descatalogat de la biblioteca pública de Belmont, Auckland.