Perdoneu que faça espòilers d’aquesta pel·lícula, però necessite queixar-me obertament de la tortura autoinfligida que va suposar el seu visionat per a recuperar-me un poc.
La trama, d’entrada, em va resultar intrigant: els marcians tenen un problema amb la xicalla, que es nega a menjar i té dificultats per a dormir. Després de consultar un ancià amb certa autoritat en la societat marciana, arriben a la conclusió que el problema és que xiquetes i xiquets han oblidat com es juga. El líder de Mart decideix que l’única solució és viatjar a la Terra i segrestar el Pare Noel. I això fan els marcians, emportant-se també un parell de xiquets terrícoles que es troben pel camí.
Ja en Mart, munten una nova fàbrica que produeix joguets automàticament. Això no impedeix, però, que Santa faça servir mà d’obra infantil (els dos xiquets terrícoles i un parell més de marcians), perquè no hi ha res més nadalenc que una jornada laboral de més de deu hores. El Pare Noel es dedica a prémer botons, avorrit, i els joves s’encarreguen de la logística.
Aquesta delegació de funcions es porta a l’extrem en el clímax de la pel·lícula: quan un marcià, que s’oposava des del primer moment al pla del segrest, decideix desfer-se dels terrícoles, el Pare Noel ordena als xiquets que ataquen l’agressor amb els joguets, mentre ell riu assegut.
Finalment, el marcià més negat, que he estat entorpint accidentalment la missió dels extraterrestres durant tot el llargmetratge, es proposa com a nou Pare Noel de Mart i els terrícoles poden tornar a casa. Els infants marcians, gràcies als nous joguets, recuperen l’esperit nadalenc, la son i la gana, quedant justificats el segrest i la violència exercida en el procés.
Marcians a banda, Santa Claus Conquers the Martians (Nicholas Webster, 1964) no deixa de ser una pel·lícula més del gènere nadalenc, en què qualsevol cosa està justificada si el que està en joc és la il·lusió de la xicalla: mentides, robatoris, explotació laboral, segrests, intents d’assassinat…