Dels creadors de “Pengem uns llenços en blanc i ja els pintarem”, arriba “Pengem uns marcs i ja imprimirem il·lustracions i fotos”.

Com a norma general, ma mare m’ha deixat fer sempre el que he volgut. No va posar cap pega quan em vaig fer les rastes, tampoc quan em vaig tenyir el monyo blau, lila, verd o rosa. Així i tot, sí que recorde una excepció a la norma. Davant la idea que prenguera la comunió en xandall, ma mare es va veure obligada a intervindre i em va obligar a rebre la primera hòstia vestit d’almirall. I mira que m’agrada poc la mar! ...

Ara que he acabat de llegir tots els llibres de Carles Bellver, ja puc fer la meua ressenya: de totes les obres que m’han fet plantejar la idea d’escriure un llibre, la de Carles és l’única que m’ha inspirat prou per a posar-m’hi seriosament.

La nit de Nadal, és nit de traïció. Ja fa molts anys que vaig comprendre que quan parlem de la “il·lusió” dels xiquets no ens referim a l’entusiasme, a l’alegria, no… Parlem de la il·lusió com a mentida, engany i manipulació. Any rere any, en arribar les festes d’hivern, em torne agre, cínic. I no és només per l’exaltació col·lectiva del consum desmesurat, que ja seria motiu suficient. Es deu, també, a un grapat d’experiències que marcaren la meua infantesa. ...

Tot i que habitualment escoltem música de gèneres ben diferents, ma germana i jo compartim l’afició de descobrir cançons diferents d’allò que acostumem a escoltar en el dia a dia. És per això que la música és un tema recurrent en les nostres converses. Berta em parla de coses extravagants que ha vist pel ciberespai i jo intente introduir-la en l’escena de la música en valencià, recomanant-li aquells grups que crec que li poden agradar. ...

Mon pare es dedica, professionalment, a vendre cotxes, però ell realment és fuster. I també caçador, mecànic, electricista, llaurador, fontaner, pintor i altres oficis que ara no em venen al cap. El tema és que, a casa, contractar un professional perquè arregle alguna cosa és sempre l’última opció. Quasi una deshonra. Amb eixe esperit d’autosuficiència, mon pare, mon germà i jo vam mamprendre la reconstrucció d’una de les parets del bancal, desfeta per una solsida. No teníem ni idea de com fer-ho, era la nostra primera experiència amb la pedra seca. El primer pas, vam intuir, consistia a llevar tot el material que havia envaït el bancal en el moment del despreniment. Separàvem a una banda les pedres, que utilitzaríem més endavant per refer la paret, i a l’altra la terra, que deixaríem al bancal. ...

La primera vegada que vaig conéixer un Pau Salas d’altre univers pensava que m’estava prenent el pèl. L’individu en qüestió afirmava ser una versió alternativa de mi, d’un món paral·lel en què l’esperit de Rita Barberà es dedicava a fer bolos amb un grup de folk lo-fi radical i un ésser innominable regentava l’alcaldia de València. Aquell Pau havia experimentat el viatge entre dimensions des de ben menut. Amb l’ajuda de la seua versió d’Ainhoa, la nostra cosina, havia creat un portal a un altre planeta en la seua infantesa, cosa que el va marcar de per vida. Va decidir investigar el tema i va aconseguir viatjar, de forma segura, entre universos paral·lels. Aleshores, va començar a contactar amb altres versions d’ell mateix. Va convéncer uns pocs perquè anàrem a una espècie de convenció de Pau Salas. L’aplec dels alter ego, la va anomenar. ...