A fer la mà

De vegades, pot resultar aclaparadora la quantitat de personatges i fets històrics que apareixen en aquest manga, però, si deixem de banda el context, trobem històries universals: poderosos aprofitant-se de la curiositat espiritual de la gent, rics vivint a cor què vols mentre els pobres moren de fam i erudits desencantats amb un sistema injust. Potser per això aquest còmic ambientat en el Japó del segle XV m’ha recordat a Ya no basta con rezar (Aldo Francia, 1972), una pel·lícula que ens mostra el Xile de 1967. ...

Perdoneu que faça espòilers d’aquesta pel·lícula, però necessite queixar-me obertament de la tortura autoinfligida que va suposar el seu visionat per a recuperar-me un poc. La trama, d’entrada, em va resultar intrigant: els marcians tenen un problema amb la xicalla, que es nega a menjar i té dificultats per a dormir. Després de consultar un ancià amb certa autoritat en la societat marciana, arriben a la conclusió que el problema és que xiquetes i xiquets han oblidat com es juga. El líder de Mart decideix que l’única solució és viatjar a la Terra i segrestar el Pare Noel. I això fan els marcians, emportant-se també un parell de xiquets terrícoles que es troben pel camí. ...

Demane disculpes, de manera preventiva, a aquelles persones que estiguen fartes de veure com, cap a finals d’any, les xarxes socials s’omplin de gent compartint les estadístiques de la música que han sentit, els llibres que han llegit i les pel·lícules que han vist. A mi m’agrada, però, saber quines coses gaudeixen les persones del meu entorn. El que no m’acaba de convéncer és compartir eixa informació a mitjan desembre. Potser és una bovada, però no entenc per què hem de deixar fora unes setmanes a l’hora de calcular les estadístiques. ...

Tercer any consecutiu registrant les pel·lícules que he vist al llarg de l’any i compartint-les en un fil de Mastodon. La novetat d’enguany és que he decidit publicar aquest apunt amb l’entrada del nou any. L’any passat vaig publicar la llista el 31 de desembre, arriscant-me a veure una pel·lícula eixe dia i deixar-la fora. La major part de pel·lícules de la llista les oblidaré en cosa d’uns mesos, de fet, ja recorde ben poc d’algunes. Sense fer recomanacions, sí que puc dir que m’agradaria recordar Ikiru, No Other Land, Professor Marston and the Wonder Women, Vida en sombras i El 47. Després estan les que sé que no podré oblidar, encara que ho intentara, com per exemple Rubber, Eega o The VelociPastor. Això sí, si m’haguera de quedar només amb una, tinc clar quina seria: Kneecap. És, sens dubte, la que més m’ha sorprés i estic convençut que, en uns anys, la tornaré a veure. ...

Amb el Yakuza Kiwami 2 m’ha passat exactament el mateix que amb el primer: l’he acabat amb la sensació que m’hauria agradat molt més si haguera jugat a l’original en el seu moment, en la primera dècada dels 2000, amb més temps lliure i sent vint anys més jove. El pitjor de tot és que un amic me’ls va recomanar en aquella època i no li vaig fer cas. Disculpa, Héctor. ...

L’altre dia vaig trobar una targeta de l’època de la transició de la pesseta a l’euro. Per curiositat, he buscat si encara hi ha empreses que ofereixen serveis d’impressió lenticular i, efectivament, és possible imprimir targetes, pòsters i altres elements fent servir aquesta tècnica. A preus desorbitats, això sí.

En els pròxims dies afegiré al blog uns quants apunts que he rescatat de les meues xarxes socials: publicacions que vaig fer en Twitter i en Mastodon, però que, per alguna raó, no vaig compartir per ací. Volia avisar per si algú hi està subscrit per RSS i, de sobte, veu unes quantes publicacions en la seua safata. Com que la majoria té més d’un any, no sé si apareixeran o no… potser depén del lector? Però havia d’avisar i disculpar-me de totes formes, per si un cas. ...