Posts

Mai haguera imaginat que acabaria comprant el meu primer disc de vinil en 2026. De fet, fins fa un parell de mesos, m’haguera atrevit a predir que no en compraria un mai. La culpa la té Carles Caselles i el seu nou projecte post-Smoking Souls, Romàntic Dimoni. Em vaig alegrar molt en veure que tornava i volia donar-li suport d’alguna manera. Normalment, compre samarretes o versions digitals dels àlbums, però, com que en la botiga oficial només estava disponible la versió en vinil de Primer moviment, aquesta vegada vaig fer una excepció. ...

Comence a escriure aquest apunt sense saber ben bé què vol ser. Sé que no pense fer una guia pas a pas de com instal·lar Debian i totes les aplicacions que faig servir habitualment: no soc un expert i, segurament, hauré fet moltes coses malament. Tampoc pretenc fer un text propagandístic per intentar convéncer ningú que es passe a Linux: entenc que canviar de sistema operatiu pot fer molta peresa. ...

Ahir vaig migrar a Debian 13 i una de les poques coses que em queden per comprovar és si encara funciona el script per a publicar entrades al blog. Si estàs llegint açò, podríem dir que la migració ha sigut un èxit. Quan puga, m’agradaria descriure els passos que he seguit per a instal·lar totes les aplicacions que faig servir habitualment, que aquestes coses s’obliden molt de pressa i va bé tenir-les per escrit.

De vegades, pot resultar aclaparadora la quantitat de personatges i fets històrics que apareixen en aquest manga, però, si deixem de banda el context, trobem històries universals: poderosos aprofitant-se de la curiositat espiritual de la gent, rics vivint a cor què vols mentre els pobres moren de fam i erudits desencantats amb un sistema injust. Potser per això aquest còmic ambientat en el Japó del segle XV m’ha recordat a Ya no basta con rezar (Aldo Francia, 1972), una pel·lícula que ens mostra el Xile de 1967. ...

Perdoneu que faça espòilers d’aquesta pel·lícula, però necessite queixar-me obertament de la tortura autoinfligida que va suposar el seu visionat per a recuperar-me un poc. La trama, d’entrada, em va resultar intrigant: els marcians tenen un problema amb la xicalla, que es nega a menjar i té dificultats per a dormir. Després de consultar un ancià amb certa autoritat en la societat marciana, arriben a la conclusió que el problema és que xiquetes i xiquets han oblidat com es juga. El líder de Mart decideix que l’única solució és viatjar a la Terra i segrestar el Pare Noel. I això fan els marcians, emportant-se també un parell de xiquets terrícoles que es troben pel camí. ...

Demane disculpes, de manera preventiva, a aquelles persones que estiguen fartes de veure com, cap a finals d’any, les xarxes socials s’omplin de gent compartint les estadístiques de la música que han sentit, els llibres que han llegit i les pel·lícules que han vist. A mi m’agrada, però, saber quines coses gaudeixen les persones del meu entorn. El que no m’acaba de convéncer és compartir eixa informació a mitjan desembre. Potser és una bovada, però no entenc per què hem de deixar fora unes setmanes a l’hora de calcular les estadístiques. ...

Tercer any consecutiu registrant les pel·lícules que he vist al llarg de l’any i compartint-les en un fil de Mastodon. La novetat d’enguany és que he decidit publicar aquest apunt amb l’entrada del nou any. L’any passat vaig publicar la llista el 31 de desembre, arriscant-me a veure una pel·lícula eixe dia i deixar-la fora. La major part de pel·lícules de la llista les oblidaré en cosa d’uns mesos, de fet, ja recorde ben poc d’algunes. Sense fer recomanacions, sí que puc dir que m’agradaria recordar Ikiru, No Other Land, Professor Marston and the Wonder Women, Vida en sombras i El 47. Després estan les que sé que no podré oblidar, encara que ho intentara, com per exemple Rubber, Eega o The VelociPastor. Això sí, si m’haguera de quedar només amb una, tinc clar quina seria: Kneecap. És, sens dubte, la que més m’ha sorprés i estic convençut que, en uns anys, la tornaré a veure. ...